Agafo el paperot on havia apuntat la frase, que no és meva. És seva. Em poso en Joan Miquel Oliver en una de les múltiples pestanyes obertes, i mentre escolto les seves cançons intento escriure alguna cosa sobre el tema. Disciplina de país. Té la seva gràcia, perquè jugues amb l'expressió disciplina de partit, però hi poses país en lloc de partit. La disciplina és de partit, tot i que als partits no els coneix ni la mare que els va parir perquè són temps difícils per a les organitzacions polítiques. Però que siguin temps difícils no vol dir que allò que trobes fora dels partits tradicionals sigui gaire millor o diferent. Mira l'experiment de l'independentisme replegat. Ja veurem com acaba. I si canviem partit per país, fas un joc bonic. Perquè sembla que contraposis partit amb país, que en part ja és així i més els propers mesos. Partits i país no són compatibles, vens a dir. Però no només dius que una cosa no lliga amb l'altra, sinó que el país necessita disciplina, necessita gent disciplinada que el denfesi. Disciplina de país vol dir patriotisme. És estima insubornable pel país. Compromís sense fisures. És un tipus de disciplina molt diferent, la del país i la del partit. La del país té més èpica, esclar. Ser disciplinat amb el país aquests dies, aquests mesos, aquests anys, és un exercici de patriotisme excepcional. No només pel que ve de fora, que no és poc. També pel que ens fem a dins mateix. Pel que fan. Els partits també. I llavors tanques el cercle. Perquè si advoques per la disciplina de país estàs proposant vulnerar les clàssiques disciplines de partit que hi ha als partits. La indisciplina en alguns partits seria un gran exemple de disciplina de país. I do?
