Ahir un amic em va enviar l'enllaç a aquest vídeo, no l'havia vist mai. A mi em va emocionar molt, espere que a vosaltres també. Llàstima que no recita el meu fragment preferit:
Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla.
Me'n vaig a Castelló, bon cap de setmana a tothom.
Us equivoqueu tots en la tria. El poeta ni és comarcà, per molt que estime el Vallès com jo estime el Camp d'Elx ni cap altra quarteta la meva. El poeta s'enlaira i supera els turonets i el muntanyam alhora que m'acarona a la vora del riu Segura, a Guardamar amb l'enaltiment més pregon de qui se sap part d'una pàtria tan petita com digna:
Una esperança desfeta,: una recança infinita. I una pàtria tan petita: que la somio completa. ...
Jo també la somie completa i la somiaré completa fins al darrer alenit que diem al trosset d'aquest pàtria petita.
A mi m'ha emocionat i m'ha posat la carn de gallina.
Si, en canvi, el meu preferit per raons de paisanatge i de comprensió íntima d'aquest paisatge que, de manera acusada, és també el meu (sense estalviar un melangiós humor): "En ma terra del Vallès, tres turons fan un serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra, com el Vallès no hi ha res". És molt bonic quan, al final, Joan Oliver brama llibertat, llibertat! com un més d'aquells tants que l'havien anhelat durant massa temps. Ni que fos aquesta llibertat tan pansida que ara sabem que havia de ser...
Bon cap de setmana, preciosa.
(Collons amb la comprovació del codi de vilaweb! Ens volen deixar guenyos a tots!)
Amb estrofa o sense a la Joan Pau II, a mi m'emociona, com sempre ho han fet les Corrandes de l'exili. PD: No sé qui ha degut ser el desvergonyit que t'ha enviat açò.
montserratqp |
divendres, 5 de febrer de 2010 | 09:13h
A les que estem lluny de casa, encara que sigui per uns altres motius, ens deu emocionar una mica més....Bona estada! (l´escoltaré més tard...ara, un divendres de matí emboirat, podria ser perillós per a la meva salut emocional)
Una esperança desfeta,: una recança infinita. I una pàtria tan petita: que la somio completa. ...
Jo també la somie completa i la somiaré completa fins al darrer alenit que diem al trosset d'aquest pàtria petita.
A mi m'ha emocionat i m'ha posat la carn de gallina.
És molt bonic quan, al final, Joan Oliver brama llibertat, llibertat! com un més d'aquells tants que l'havien anhelat durant massa temps. Ni que fos aquesta llibertat tan pansida que ara sabem que havia de ser...
Bon cap de setmana, preciosa.
(Collons amb la comprovació del codi de vilaweb! Ens volen deixar guenyos a tots!)
PD: No sé qui ha degut ser el desvergonyit que t'ha enviat açò.
(l´escoltaré més tard...ara, un divendres de matí emboirat, podria ser perillós per a la meva salut emocional)