rpala |
dijous, 4 de febrer de 2010 | 10:58h
Ja fa més de tres anys que escric aquest bloc i m'adono que en tot aquest temps no he dedicat mai un apunt a El Triangle, publicació en la que vaig primer col·laborar i després treballar entre els anys 1999 i 2005. Suposo que el fet que la revista que encapçala aquest visionari anomenat Jaume Reixach celebrés ahir els seus vint anys d'història –en un marc tan incomparable, a més, com el Palau de la Música– és un motiu prou substancial perquè dediquem un entranyable i nostàlgic post a una publicació que, per mi i per a tants d'altres, ha estat tota una escola de periodisme i de vida. [Més]Suposo que la distància i el temps fa que idealitzis els bons moments i esborris aquells tràngols més penosos de l'odissea trianglera, però el cas és que avui recordo el meu pas per Can Reixach com una sèrie de moments entranyables. El Triangle va ser la meva primera feina de periodista remunerada: per aquella època (principi de 1999) jo era un xaval idealista que estudiava tercer de Periodisme i, mentre els meus companys perdien el cul per currar en mitjans "importants", va decidir enviar un currículum a El Triangle, adjuntant un reportatge sobre les lluites contra el pantà de Rialb que havia merescut prou bona nota a les classes del Xavi Giró. Contra tot pronòstic, tot va ser molt fàcil: vaig començar a passar algunes col·laboracions –em va tocar cobrir l'intens 12 d'Octubre de 1999– i posteriorment em van fitxar i vaig introduïr-me en el món triangler. Recordo que em debien pagar 50.000 peles de l'època per una mitja jornada que combinava amb les classes a l'Autònoma, lo qual era guai, ja que a més de ser el primer cop que cobrava per fer d'ajuntalletres, ho feia en una publicació que volia practicar l'ideal d'un periodisme crític, transgressor, sense pèls a la llengua...
Aviat vaig adonar-me que allò era, ras i curt, una autèntica casa de bojos. No podia ser d'altra manera. Imant de friquis i objectiu de fatxes, a El Triangle he viscut els moments més surrealistes de la meva trajectòria, entre la glòria i el deliri. Querelles criminals, intents d'embargament, mesos en què la nòmina no arribava –al final va arribar sempre, tot s'ha de dir–, trucades de 'goles profundes'... Per mi El Triangle va ser una escola, i m'agradaria recordar-ne alguns noms: començant per un tipus tan histriònic com el propi Reixach, amb qui sovint no coincidiem, però a qui sempre he respectat pels sants collons que s'han de tenir per tirar endavant un projecte tan boig durant... vint anys! En Reixch va ser el primer que va ensenyar-me a veure "el tema", és a dir, la "notícia", la materia primera del periodisme. És probablement una de les lliçons més importants que mai he rebut. També vaig coincidir amb un gran professional, en Víctor Saura, director adjunt, persona que em va fer entendre que l'autoexigència era un ingredient bàsic de l'ofici i que sempre havíem d'aspirar a fer-ho bé, treballessim al Triangle o al New York Times. D'ell he après molt i el recordo amb molt afecte malgrat les nostres enganxades. I en Marc Roma, avui en dia tirant endavant un projecte ambiciós com és la productora Bat a Bat. En conéixer en Marc vaig adonar-me que hi havia més gent com jo en aquest ofici. Que no estàvem sols.
I més gent: l'entranyable Ràfols, 'home de pes' de la redacció, Casas, Pep Martí, Eloi Latorre, Merche Sánchez, Ignasi Franch, Àlex Romaguera (¡ni un pas enrera!), el gran Humbert Roma, les noies d'administració –Luci, companya inseparable de fatigues d'en Reixach, Paqui, Ada...–. El nivell de la penya era impactant. Durant una època teniem un maquetador increïble –mític Vallalta– que podia desapareixer durant dies per retornar la matinada de divendres provinent de qui sap on i tancar la revista quan tocava. I que dir de gent com Dionisio Giménez, veterà de la casa de qui es deia que s'havia infiltrat a la contra nicaragüenca. O l'Ivan G. Costa, l'únic fotògraf de manis que coneixo que mai ha resultat ferit com a conseqüència d'una càrrega policial i que sempre, sempre, ha tingut la foto que tocava del moment indicat.
Jo vaig viure l'època dura d'El Triangle, els pactes CiU-PP, l'era Valdecasas... Tot canvia, i cap a l'any 2005 a mi em tocava un canvi d'aires. Però de tant en tant, m'agrada retrobar-me amb aquella gent, que formen part del que vaig ser i del que sóc. Ahir va ser un d'aquests dies, i estic content. Llarga vida i canya!
Aviat vaig adonar-me que allò era, ras i curt, una autèntica casa de bojos. No podia ser d'altra manera. Imant de friquis i objectiu de fatxes, a El Triangle he viscut els moments més surrealistes de la meva trajectòria, entre la glòria i el deliri. Querelles criminals, intents d'embargament, mesos en què la nòmina no arribava –al final va arribar sempre, tot s'ha de dir–, trucades de 'goles profundes'... Per mi El Triangle va ser una escola, i m'agradaria recordar-ne alguns noms: començant per un tipus tan histriònic com el propi Reixach, amb qui sovint no coincidiem, però a qui sempre he respectat pels sants collons que s'han de tenir per tirar endavant un projecte tan boig durant... vint anys! En Reixch va ser el primer que va ensenyar-me a veure "el tema", és a dir, la "notícia", la materia primera del periodisme. És probablement una de les lliçons més importants que mai he rebut. També vaig coincidir amb un gran professional, en Víctor Saura, director adjunt, persona que em va fer entendre que l'autoexigència era un ingredient bàsic de l'ofici i que sempre havíem d'aspirar a fer-ho bé, treballessim al Triangle o al New York Times. D'ell he après molt i el recordo amb molt afecte malgrat les nostres enganxades. I en Marc Roma, avui en dia tirant endavant un projecte ambiciós com és la productora Bat a Bat. En conéixer en Marc vaig adonar-me que hi havia més gent com jo en aquest ofici. Que no estàvem sols.
I més gent: l'entranyable Ràfols, 'home de pes' de la redacció, Casas, Pep Martí, Eloi Latorre, Merche Sánchez, Ignasi Franch, Àlex Romaguera (¡ni un pas enrera!), el gran Humbert Roma, les noies d'administració –Luci, companya inseparable de fatigues d'en Reixach, Paqui, Ada...–. El nivell de la penya era impactant. Durant una època teniem un maquetador increïble –mític Vallalta– que podia desapareixer durant dies per retornar la matinada de divendres provinent de qui sap on i tancar la revista quan tocava. I que dir de gent com Dionisio Giménez, veterà de la casa de qui es deia que s'havia infiltrat a la contra nicaragüenca. O l'Ivan G. Costa, l'únic fotògraf de manis que coneixo que mai ha resultat ferit com a conseqüència d'una càrrega policial i que sempre, sempre, ha tingut la foto que tocava del moment indicat.
Jo vaig viure l'època dura d'El Triangle, els pactes CiU-PP, l'era Valdecasas... Tot canvia, i cap a l'any 2005 a mi em tocava un canvi d'aires. Però de tant en tant, m'agrada retrobar-me amb aquella gent, que formen part del que vaig ser i del que sóc. Ahir va ser un d'aquests dies, i estic content. Llarga vida i canya!
sembla mentida com ha pogut creure tanta gent que es tractava d'un mitjà de comunicació alternatiu,
Ets un sol! Sempre era agradable veure l'energia que hi posaves. Quan et veig encara penso que no has marxat!!!
Ptons,
Lc
Amb el Roger sempre va ser molt fàcil treballar. Hi posava ganes, aixecava bons temes de sota les pedres i ho feia amb solvència. I a més a més escrivia bé. Jo sempre vaig pensar que algun dia dirigiria El Triangle.
Víctor