Un home gran. Porta un xiquet agafat de la mà. Tots dos fan cua per pujar les escales mecàniques del metro. Davant els esglaons metàl·lics que van afaiçonant-se, l'home es posa a la dreta; el nen a l'esquerra.
L'home, tot nerviós, li diu: "Si te pones ahí te tocará andar!" i el nen es posa rere l'home mentre al seu costat, van pujant i pujant, per les escales, els que caminen. Els que vam renunciar, fa molts anys, a estar aturats.
Jo m'hi he estat fixant, al llarg dels anys. Inicialment i fins fa 10 o 15 anys, qui tenia pressa pujava per les escales de pedra, les normals; qui no tenia pressa, utilitzava les automàtiques. Poc a poc, la cosa va començar a canviar: les escales de pedra seguien sent utilitzades, però ja no tant per córrer sinó per a fer exercici -de pressa o arrossegant-se- i qui tenia pressa, es dedicava a pujar per les automàtiques, incrementant aixi la velocitat, guanyant uns segons i obligant la resta a deixar-los pas...caram. Al cap del temps, aquestes corredisses esporàdiques s'han convertit en habituals, fins al punt que ja no es tracta d'apartar-se per deixar passar a un que té moltíssima pressa, sinó que s'ha establert el costum de posar-se en fila a les automàtiques i deixar un passadís lliure per la resta de normals ultra-apressats. El súmmum de la història, és que fins i tot els altaveus han recollit aquest comportament anòmal i ja avisen que cal deixar pas lliure a les automàtiques. Quin poc seny tenim tots plegats!
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
