Feia temps que no deixava caure per ací un post nocturn. I avui, sense poder-ho evitar, torne a refugiar-me en Benedetti, tot pensant en la darrera estrofa de Vaya uno a saber, una altra de les genialitats del poeta uruguaià. Un fragment que vaig emprar com a cita d'un poema que vaig dedicar a la meua sort particular. I és que sí, és de nit, al paquet de Lucky Strike ja no queda cap cigarro i no puc -ni vull- llevar-me a una persona del cap...
y todo eso por qué sencillamente porque en la primera línea pensé en vos amiga
Jo em deixe caure per ací per primera vegada, perquè (si no m'enganye de destinatari) t'he sentit en la ràdio este matí. A pesar que la versió valenciana d'eixa emissora em sembla prou lamentable en general (amb alguna excepció informativa), ha valgut la pena sentir-te parlant en valencià mentres els teus interlocutors parlaven en castellà. M'has transmés tranquil·litat perquè has demostrat que és possible i simple fer un ús no vindicatiu ni militant de la llengua, un ús simplement expressiu.
Moltes gràcies i fins a l'altra.