Ahir, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar dos projectes de llei dels més importants entre els tramitats aquesta legislatura: el d'organització veguerial i el de l'àrea metropolitana de Barcelona.
Temps hi haurà durant el tràmit parlamentari per anar tractant del contingut d'ambós projectes, ara per ara només vull fer referència l'impacte social i polític que té qualsevol reorganització administrativa territorial i en especial quan se'n alteren els límits. L'any 1987 el govern del president Pujol va apostar -sense calendari preestablert-per avançar cap a la conversió de Catalunya en província única com a via per fer desaparéixer la divisió provincial imposada l'any 1833. Res s'ha arribat a plantejar al Parlament de Catalunya per fer efectiu aquest objectiu en els darrers vint-i-tres anys. Una altra via seria intentar acomodar el nombre de províncies al de vegueries, però -com en el cas anterior- també cal l'aprovació de les Corts, i els límits provincials són un dels dogmes inalterables de l'ordre estatal espanyol.
La noció de frontera interior ha impregnat el subconscient col·lectiu, no solament en l'imaginari espanyol sinó també en el localisme català com hom pot comprovar en la proliferació d'ajuntaments que situen a l'inici del terme municipal unes lletres ben grosses anunciant l'entrada en el territori del poble en qüestió. O en la resistència a trobar fórmules voluntàries d'associació per prestar serveis mancomunats. El debat al voltant dels límits territorials de les vegueries, l'alteració dels àmbits provincials i, si s'escau interautonòmics (cas que les comarques de la Franja es vulguéssin reintegrar a Catalunya), hauria de ser tractat també en un congrés universitari com ho serà -pel que fa als estats- el que està previst pels dies 19, 20 i 21 de març amb el lema "Observar les fronteres, veure el món".
Consisteix en equilibrar, adaptar i acostar-se a les necessitats i sensibilitats de cada territori per evitar que la radialitat dels interessos d'uns territoris pugen esclafar o passar per damunt d'altres.
Pel que fa a la territorialietat o localisme, com tu el nomenes, és inherent a l'home des que s'organitza socialment, som mamífers i necessitem marcar els límits del territori sobre el que en tenim el domini i en el que ens sentim protegits "pels nostres". A partir del neolític l'únic que hem fet és anar perfeccionant les formes i formules de territori per tal d'elaborar sistemes de control sobre els individus que n'hi formen part, entre d'altres coses per controlar-los. Anant fent hem arribat fins a les formes actuals d'estat que no considero que siguin la millor. Aquest perfeccionament de formes i formules al que m'he referit no deixa de ser una abstracció de les primeres formes d'organització infinitament perfeccionades, però només en un sentit, en el del control de l'individu.
Els estats, en la forma que actualment tenen, estan condemnats a desaparèixer perquè el seu control polític ha entrat en una profunda crisi per part dels ciutadans i ciutadanes per la desconfiança i desencís justificat o no, que existeix amb la classe política. La globalització i el món de les comunicacions ajuda en aquest sentit, i actuacions com la de l'OMS amb l'escàndol de la grip A tampoc ajuden, ja que deixa palès que els estats i les organitzacions públiques internacionals estan en mans dels poders econòmics, que no són territorials precisament i que no estan políticament controlats.
Crec que de manera conscient o inconscient tornarem al localisme, al sentiment mes directe de vinculació amb el territori, a la patria, ens reinstal.larem en el lloc on ens sentim arrelats i on territorialment ens sentim vinculats, és qüestió de temps i de deixar que des de les supraestructures estatals i econòmiques continuin menystenint els individus amb el concepte ja passat de tractar-los sota el concepte de "la massa" de la que parlaven al final del XIX, el conductisme va fer molt de mal i personalment, considero que en el seu menyspreu a l'individu rau la nostra força.
Des del record a les meves primeres idees d'organització social sense fronteres en les que somiava en la meva joventut he arribat al concepte més immediat de territori com a millor fórmula d'organització social, i espero que algun dia, la societat en el seu conjunt, i en particular catalunya, hi pugui arribar.
Pel que fa a les vegueries considero que és un coup de force propi de les acaballes d'una legislatura, el seu desenvolupament i les seves bondats estan per veure ja que pesonalment considero que amb caràcter previ s'hagues hagut de regular més acuradament el sistema competencial de les diferents organitzacions territorials que actuen sobre el mateix territori i sobre el seu règim jurídic, qüestió aquesta que, per se, ja és una incongruència. I és que vivim en un món ple d'incoherències i molt desordenat, te n'adones?
Salut i fins la propera
MT Pallarès