Autobiogràfiques Lluïsa: flascó 1

"Don't discover the last twenty-five years, Honey, just in one night"

       Janis Joplin ("Kozmic Blues")

Abans que res, les olors. Les olors marquen la mesura de la meva psicofísica felicitat. Fa mil anys, quan encara vivia a Arenys, "chez mes veillards", no podia suportar la fortor de peus que vessava de l'habitació del meu germà Repep per inundar el corredor i qualsevol estança que no tingués la porta ben tancada. També odiava els cigarrets canaris del meu pare i els sofregits de la mare, cuinant sempre que jo no tenia gana. Alguns dies, bon punt em llevava, havia de fugir de casa -cap al mar sempre- per no entrar en basca. Mamà Angelina un dia em va copsar i es va pensar que estava prenyada. Però no era això, no -aquell dia no encara.

     Quan la primera fuga (només teníem setze anys, i aprofitant una excursió de l'institut al Museu de la Ciència, la Martina, la Raquel i jo, ens vam "perdre" a casa d'un nuviet que jo m'havia fet l'estiu passat), les aromes van marcar la pauta del meu alliberament durant els cinc dies que va durar l'aventura.

     Encara sento els vellutats efluvis de la meva suor en trànsit, i l'exhalació, dolcíssima i àcida, del meu sexe de verge, bategant desig. Encara sento el regust de sabó líquid de les seves aixelles i la flairança salobre del seu esperma mesclant-s'hi. El xicot, de fet, feia força bona olor en general. Almenys fins que la Guàrdia Civil va trucar a la porta acusant-lo de segrest i perversió de menors. Llavors el seu personal segell olfactiu va canviar de cop per convertir-se en un covard tuf de recances. El vaig treure del tràngol declarant que jo li havia jurat que les tres teníem divuit anys, però el vaig tatxar de la meva llista al mateix moment i, afortunadament, li he oblidat els noms i les sentors.

     Quan la segona escapada, l'estiu següent, l'aventura va ser molt més llarga i molt més rica. Un dia, passejant per la platja, la Martina es va trobar una bossa de carrer: un passaport espanyol, tres carnets (identitat, conduir i Club Nàutic de Barcelona) a nom d'una tal A. B. de la C.: vint anys, cabells i ulls foscos, estudiant de professió i amb domicili a Sant Cugat. A més a més, hi havia vint-i-tres mil vuit-centes quaranta-sis pessetes, que per a nosaltres eren molt perfum. Per molt que a la Martina, no tornar-ho, li fes pudor de socarrim cremat.

     Diuen que l'ocasió fa el lladre, i jo vaig enginyar-me un projecte autènticament delictiu el primer pas del qual era, naturalment, llençar immediatament la bossa i guardar els calers i els documents.

     -Amb quatre retocs als cabells i una mica de maquillatge, qualsevol de nosaltres tres podria fer-se passar per la tal A. B. de la C.! Jo amb aquests papers em veig amb cor d'arribar a New-York!!

     -Ja ens enviaràs una postal -va mofar-se'n la Martina.

     Però l'essència de la llibertat -"identifications & money"- era massa atraient i les tres vam sucumbir.

     Tinc molt viva a la pituïtària de l'ànima, per exemple, la sentida que feien les Rambles de Barcelona el dia que, aprofitant un altre viatge-institut, vam aconseguir la segona documentació. La idea, força ben trobada, va ser de la Martina, però la Raquel i jo la vam escenificar. L'argument era senzill: jugant amb la innocència i la ignorància dels Homes respecte les estratègies i el lèxic de les Dones, ens vam presentar a l'Oficina d'Objectes Perduts, Pl. Catalunya s/n, a preguntar, amb l'angoixa quasi desesperada pròpia d'unes càndides adolescents en problemes, si els havien portat una bossa de pell de color fosc. Les paraules havien estat curosament escollides per la Martina: bossa, per no cenyir cap mida; de pell, perquè per als homes tot és pell; i de color fosc per poder abassegar marrons, liles, blaus i negres.

     El responsable que ens va atendre era un amable senyor amb bigoti i cabells de plata que feia flaire de viure a Gràcia, entre un eucaliptus i una acàcia. Mentre li explicava detalladament com la meva amiga havia perdut la bossa en un cotxe del metro, "amb tant d'anar i venir, perquè portàvem avui un dia que tela marinera, i ara amb l'enrenou de la bossa qui sap, perquè..." -l'home va eixamplar els ulls i arrugar l'entrecella. I quan vaig estroncar el meu torrent de banalitats fingint càndida vergonya, li va sorgir un esbós de somrís a les puntes del bigoti, que fins em va fer sentir culpable. Per un moment.

     Per un moment i prou perquè mentre el senyor es girava i mirava el prestatge inferior, jo sentia el baf curull de la victòria molt a l'abast -i si l'engany n'era el vehicle, benvingut l'engany.    De manera que després d'un altre doll d'incoherències, banalitats i mentidetes especulatives, vam marxar amb una bossa petita, d'escai color gosquefuig, on hi havia un carnet d'identitat i sis mil cent noranta pessetes.

     Reconec que el botí va ser minso, però l'orgull d'haver-lo obtingut ens recompensava generosament l'esforç: el parc de la Ciutadella, on vam anar a celebrar-ho amb una ampolla de martini dolç després de tres o quatre transbords a cegues, era un iris extasiant de fragàncies i emanacions encara molt dolces que el martini.

     Avui, que ja estic prop dels trenta i em sé a les acaballes, comprenc que eren els humors dels nostres cossos i dels nostres esperits pubescents, obrint-se com flors silvestres als atzarosos vents de la vida dels adults.

     El millor de tot va ser que, malgrat la defecció del nostre "cervell", la Martina, que de fet sempre havia tufejat a intel.lectualisme hamletià, el somni de la primera llibertat s'acabés materialitzant en un espai tan intensament perfumat com el Rosselló. El viatge en autobús fins a Narbona, i els seixanta-set dies de vint-i-cinc hores que va durar l'aventura, encara estan tots prenyats i xops de brises de migjorn escampant essències de rostoll, de most, de fruits madurs.

     A la hisenda de Messieur Pipot, un immigrant de segona generació oncle d'un amic de la Raquel, vam collir, recollir i recol.lectar aromes de raïm verd i de raïm negre, de préssecs i carbasses, de prunes i llegums. I també tot tipus de fetors animals com ara truges, conills, eugues, gossos, ànecs i gallines. O les nostres pròpies irisades aromes, dins la nostra particular cambra particular, quan ens rentàvem o no ens rentàvem les deu felices hores de pagès treball.

     Vam telefonar a casa, i quan el senyor Pipot els va dir que estàvem bé i treballàvem bonic, ens van deixar quedar fins setembre: han passat deu o dotze anys i encara no tinc paraules! Cada vegada que ens tocàvem, ni que només fos la mà, tot l'entorn esclatava en fragàncies, i fins cremalls i fetideses destil.laven l'agredolç alè de la perfecta natura. Al matí, quan ens llevàvem a trenc d'alba per anar als cultius, i a les nits, quan després de l'espectacle plàcid del capvespre, ens ajèiem al llit, estiràvem juntes els braços i tocàvem el cel.

     No m'estranya gens, vist en perspectiva, que totes dues, Raquel i Lluïsa, Lluïsa i Raquel, escollíssim aquell nirvana per calibrar els nostres respectius potencials homosexuals. Compartíem realitats i somnis, menjars i feines, parets i sostres, i semblava lògic compartir també els llits d'aventura i el desig florescent.

     No cal dir que a la tornada, "chez mes veillards", les nauseabundes pestes de sempre van quasi tornar-me boja, perquè a més s'hi barrejava, com un àcid bullent i corrosiu, una persecució mental a la meva persona. En ma vida he sentit tanta basca i espero no tornar-hi. Per sort al cap d'una setmana i un dia, compliria els anhelats divuit anys oficials i fugiria a Eivissa a conviure amb la Raquel i la galàxia.