cbort |
dimarts, 2 de febrer de 2010 | 19:33h
La darrera enquesta, l'últim Eurobarometro, feta per a tot l'Estat Espanyol perquè l'àmbit és Europa, consigna que la majoria de ciutadans només estan satisfets amb la seva vida personal; que valoren negativament el cost de la vida, la protecció social i altres àmbits de caire col·lectiu. Amb aquest panorama al davant encara hi ha qui, com el Comissari europeu de Treball, veu com a positiu que malgrat la crisi hom sigui feliç en la vida personal. Heus ací un retrat de com valoren alguns responsables polítics una dada que els hauria de fer reflexionar.Només estem satisfets en l'àmbit que depèn exclusivament de nosaltres, és a dir, el nostre àmbit individual. En l'àmbit que reflexa el funcionament del sistema i de les respostes polítiques que s'hi donen estem profundament insatisfets. Doncs això hauria de preocupar els gestors i responsables polítics!!
Per tant, allí on podem decidir com vivim, amb qui i a què dediquem el nostre temps lliure (malgrat la cançó de Perales) estem satisfets.
El que em preocupa és la falta de lligams amb l'àmbit col·lectiu, que sembla que hàgim abandonat per impossibilitat de canviar-lo, en el qual- i aquí és on hi ha el matís més greu- sembla que ja no cregui ningú.
Aquesta insatisfacció no esdevé un reclam per tal que allò col·lectiu funcioni millor sinó que ens hem refugiat en la nostra vida personal. L'individualisme no sempre és una creença conscient, doncs, sinó a voltes una conseqüència de la tristor i poca legitimitat de l'estructura política, econòmica i social, i de la poca fe en què hi sigui possible un canvi. (SEGUEIX)
Val a dir que a països com Dinamarca i Holanda la satisfaciió amb el funcionament col·lectiu, especialment en l'àmbit social, és més alta que a l'Estat Espanyol.
La constatació que només som "feliços" en l'àmbit personal és d'una tristor profunda, no pas perquè no sigui bo ser-ho, sinó perquè reduïm les nostres capacitats socials entre les quals hi ha la d'intervenir per reforçar aspectes determinants de la nostra felicitat, individual i col·lectiva en aquest cas: per partida doble, doncs.
La falta de referents mobilitzadors, d'il·lusions, la mediocritat de la gestió i de les respostes polítiques a la corrupció, a la inexistència de drets bàsics com el de tenir feina o un habitatge assequible, a la crisi, a la falta de sentit dels valors del consum (que deixen buits fins i tot els consumidors compulsius) entre altres, formen un conglomerat de desesperança i alimenten la crreença que no hi ha res en què valgui la pena creure: la crreença en la descreença.
No obstant això, sembla que la societat està delitosa per trobar una il·lusió. Exemples com el "yes we can" d'Obama, que fou capaç de fer pujar el llistó d'esperança col·lectiva, demostren que no som incapaços de mirar més enllà de nosaltres mateixos, que l'energia col·lectiva està latent.
No sé quan trigarem a trobar o a generar nous horitzons, no sé si la història ens obsequiarà amb alguna d'aquelles cadenes d'imprevistos que desfermen forces insòlites (com va passar a l'Est als 90). Em situo en la línia dels pensadors més raonables: els qui creuen que res és immutable.
Que tinguem sort!
La constatació que només som "feliços" en l'àmbit personal és d'una tristor profunda, no pas perquè no sigui bo ser-ho, sinó perquè reduïm les nostres capacitats socials entre les quals hi ha la d'intervenir per reforçar aspectes determinants de la nostra felicitat, individual i col·lectiva en aquest cas: per partida doble, doncs.
La falta de referents mobilitzadors, d'il·lusions, la mediocritat de la gestió i de les respostes polítiques a la corrupció, a la inexistència de drets bàsics com el de tenir feina o un habitatge assequible, a la crisi, a la falta de sentit dels valors del consum (que deixen buits fins i tot els consumidors compulsius) entre altres, formen un conglomerat de desesperança i alimenten la crreença que no hi ha res en què valgui la pena creure: la crreença en la descreença.
No obstant això, sembla que la societat està delitosa per trobar una il·lusió. Exemples com el "yes we can" d'Obama, que fou capaç de fer pujar el llistó d'esperança col·lectiva, demostren que no som incapaços de mirar més enllà de nosaltres mateixos, que l'energia col·lectiva està latent.
No sé quan trigarem a trobar o a generar nous horitzons, no sé si la història ens obsequiarà amb alguna d'aquelles cadenes d'imprevistos que desfermen forces insòlites (com va passar a l'Est als 90). Em situo en la línia dels pensadors més raonables: els qui creuen que res és immutable.
Que tinguem sort!
