Diu en Jaume Renyer amb expressió poc afortunada, que el retorn de Joan Carretero a la Presidència de Reagrupament suposa "una purga més pròpia del règim d' Hugo Chavez que d'una democràcia nòrdica". Com a bon jurista, no es cansa de repetir que li preocupen les formes, però definir com a "purga" uns esdeveniments en que les responsabilitats són col·lectives i compartides és una exageració sense sentit. No negaré que tot plegat - com ja he explicat en un anterior apunt -, ha estat un episodi que seria bó que no es repetís, al no ser gens exemplificador d' allò que Reagrupament pretenia al constituir-se com a grup organitzat. No comparteixo l' opinió dels que diuen que tot plegat provocarà un fort descencís i que és aquest el perill que pot paralitzar Reagrupament. Crec que ho és molt més, que els associats acceptin a partir d' ara, que el fi sempre justifica els mitjans. Com que defenso que el pragmatisme polític, és més una virtut que un defecte, mantinc que cal saber guarir-se de la malaltia del fonamentalisme partidari, que sempre acaba per a convertir a aquells que el practiquen en esclaus de les pròpies paraules dites lleugerament o sense massa reflexió. Sempre és molt millor - cert que també és molt més complicat -explicar que política és sobre tot diàleg i negociació i que certs textos i/o afirmacions al final són del tot sobrers. Negociar amb possible socis o aliats electorals - pràctica política imprescindible per avançar en el nostre cas -, suposa acceptar que arribat l' hora, se'ls hi haurà d'atorgar veu sobre com configurar electoralment l'acord i com participaran els que compartint l' objectiu, no s'han considerat cridats a reagrupar-se. Cap de nosaltres - associats sense cap responsabilitat i membres de la Junta directiva - ho hem sabut explicar de forma entenedora i em temo que potser ha estat una de les causes del desencontre. Per superar l' enrenou i que torni col·lectivament la calma, caldrà pensar la forma que d' ara endavant sumarem gent amb qui clarament coincidim. Si no ho fem, hi ha el perill que es repeteixen certes practiques cesaristes. L' expressió ha estat tradicionalment utilitzat per la ciència política ( citaré Gramsci entre d' altres) per a definir un sistema de govern dels col·lectius humans excessivament regentats per un únic cap, a qui per diverses raons - coherència, capacitat, qualitats, exemple i lideratge -, s' atribueix tot el comandament. No cal dir que si fos aquest el nostre cas, ho seria amb la legitimitat democràtica del vot, però amb els perills que suposa no haver previst mecanismes de control. Aquests lideratges apareixen en situacions molt especials, encapçalant moviments més amplis d'allò que representa una força política tradicional. En el Pujolisme - poso un exemple proper i ben entenedor -, han existit polítiques cesaristes d' arrel escrupolosament democràtica. El líder, és el marc on conflueix l' esforç col·lectiu per aconseguir l' objectiu final, que en el cas de Reagrupament seria l'independència. Explicar i entendre el fenòmen, ajudaria a no caure en el perill que sempre suposa la seva acceptació entès com a mal menor i que en certs moments sigui una solució eficaç que permet fer passos endavant. Precisament per això no comparteixo l' expressió desafortunada d'en Jaume, doncs apart de la desqualificació que suposa (el "chaverisme" forma part d´un "cesarisme" amb fonaments autoritaris), no explica ni fa entendre el que ens ha succeït. De ben segur tampoc ajuden, certs fonamentalismes, que hauríem de saber superar amb l´ajuda dels que hi som i dels que en el futur es sumin a un projecte, que per tenir força, ha de ser construït per "tots" els independentistes i no només dels que estiguin reagrupats. Reflexionar sobre els errors comesos i treure'n conclusions positives ens hauria de guarir d' aquestes malalties. Només així, aconseguirem cicatritzar les ferides, fer participar tothom i assolir l' objectiu.
Com sempre, molt interessant llegir-te.
La darrera frase parla de cicatritzar ferides. Com més aviat ho fem millor. No demano que no es pugui parlar d'aquesta "crisi" però sí que no la sobredimensionem i ens centrem en la immensa tasca de crear un estat nou dins l'UE.
Per què en tota organització i més si es transversal el normal que hi haja diversitat d'opinions totes elles respectables.
I Carretero tenint un recolçament majoritari a l'organització no ha sabut gestionar la seva majòria i ha actuat com a cesarista obligant a marxar als primer que no pensaven exactament com ell alhora de com gestionar la formalització de les llistes.
Per a recolçar a Joan Laporta o la el populisme buït que no du en lloc, d'anada i tornada.
Qui s' ha entestat en la formalització de les llistes son els que han plegat. I ells sabran per què .
Queda clar que un Projecte Transversal que sumi més enllà dels Reagrupats en aquest objectiu d' Independència ha de tenir les mans lliures per situar a les llistes a qui millor convingui _ siguin o no siguin reagrupats_ i ja tindrem assemblea general per votar si ens sembla bé o no els que presentin.
Reagrupament te data de caducitat i tota articulació organitzativa que busqui perpetuar persones o la mateixa organització, només farà que avançar la data de caducitat de la mateixa Associació, sense haver pogut copsar fins a on ha estat Reagrupament una eina útil als objectius fundacionals.
Han fet que plegaren amb el tú o jo.