A perro flaco todo son pulgas. Empro el castellà en una dita coneguda per referir-me al govern espanyol i als seus problemes continuats.
Anuncia precipitadament i improvisada l’allargament de l’edat de jubilació. Els pocs aliats que li quedaven rebutgen la mesura. No és d’estranyar. La sortida de la crisi (inicialment inexistent) no la pagarà la política social, explicava el President Zapatero.
Avui fins i tot els sindicats saben que per saber la veritat s’ha de negar qualsevol afirmació que faci l’ínclit Zapatero. Recorden “Aprobaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”?
La crisi la estan pagant els de sempre i la política social rep de valent. L’ocupació, la feina, és la primera política social. I avui 4,3 milions d’espanyols no en tenen, de feina.
Per por a les conseqüències de la improvisació, ara la ministra Salgado, la tercera pitjor d’Europa, suavitza la proposta d’allargament de la jubilació explicant que és oberta, per al seu debat. Vigilin que no la deixin en seixanta-quatre, que avui l’edat real en termes estadístics és seixanta-tres.
Quan un govern està grogui no n’encerta ni una. El Gobierno de
Costa avall i sense frens. Així és com va avui el govern espanyol.
I la part més ampla del coll de botella que ha esdevingut el rombo -no piràmede- de la demogràfia poblacional no començarà fins l'any 25, junt a l'allargament de la qualitat de vida laboral pot significar un augment de dos punts d'anys per terme mig de l'edat de jubilació.
Avui en dia n'hi molts jubilitats que aconsegueixen o necessiten un sou extra a temps parcial o economia submergida.