Com encara no m'ha passat l'emprenyada que vaig agafar amb les decisions ultraliberals del senyor ZP i el seu govern que sembla entestat a prendre mesures dignes del PP, crec que val la pena que la gent sàpiga que hi ha mesures alternatives al retard de l'edat de jubilació que facilitarien que el suposat cataclisme que preveuen (o ens volen fer creure) determinats sectors del poder econòmic, no es produeixi.
Val a dir, d'entrada, que alguns dels arguments que ens donen no superarien un examen d'un curs bàsic de conceptes epidemiològics, com ara la interpretació que es fa de l'esperança de vida, un dels arguments que s'utilitza per justificar aquesta decisió. Per a qui no ho sàpiga, l'esperança de vida d'un país és la mitjana del té la gent que hi viu, i això no implica forçosament que ara la gent visqui 4 anys més que fa vint-i-cinc anys, sinó que, com ha disminuit la natalitat, en relació a fa 25 anys, la població que ajuda a fer el promig té una edat més elevada (molts pocs de pocs anys i molts més de més anys, fan pujar la mitjana). Una mentida estadística amplificada per la ignorància dels mitjans de comunicació.
Deixo anar unes poques idees de com es podria assegurar els ingressos. Alguna podria semblar sorprenent, però hi ha autors que les defensen.
La primera, evidentment, donar suport a mesures que permetin la creació d'ocupació. Com més gent treballi, més gent cotitza i més diners queden per a pensions. Oblidant d'una vegada el totxo, és clar!
En segon lloc, anar a la caça i captura dels empresaris (i no empresaris) que "contracten en negre". La llei és per a tots, però alguns se la salten gairebé com si fos un esport (i no precisament de risc).
Una altra, combatre seriosament el frau fiscal.
Millorar en la mesura del possible les condicions de vida dels col·lectius més discriminats. En l'augment de l'esperança de vida, apart de la reduccioó de natalitat de què he parlat, hi ha influit molt la higiene i les condicions de vida, molt més que no pas les millores en el sistema sanitari. Els pobres (que aquí representen més del 20% de la població) emmalalteixen més que els que no ho són (em resisteixo a comparar-ho només amb els "rics"), de manera que el seu "consum" de recursos sanitaris també és major. Millorar les condicions de vida del global de la població repercuteix en una millora de la seva capacitat de treball i per tant, menys despesa i més recursos per a més endavant. I quan parlem de pobres no ens estem referint només a la gent sense feina, sinó que dins d'aquest grup de població hi ha molts treballadors amb sous baixos, de sis-cents o set-cents euros i les seves famílies.
I l'últim: millorar els sous de manera considerable. Com més cobri, més cotitzo i en conseqüència més "inverteixo" per a la meva pensió i les dels altres.
Jo no invento res. Totes aquestes coses les expliquen en cursos d'introducció a l'economia de la salut, en màsters sobre envelliment, i m'imagino que en molts altres llocs. En els darrers trenta anys (els que jo tinc present que m'hagi interessat per temes d'aquest tipus) hem vingut sentint periòdicament que el sistema de pensions faria fallida dins de cinc, deu o quinze anys. Crec que als anys 80 ja es deia que no arribaríem al 2000, i al 2000 parlaven del 2015...
Val a dir, d'entrada, que alguns dels arguments que ens donen no superarien un examen d'un curs bàsic de conceptes epidemiològics, com ara la interpretació que es fa de l'esperança de vida, un dels arguments que s'utilitza per justificar aquesta decisió. Per a qui no ho sàpiga, l'esperança de vida d'un país és la mitjana del té la gent que hi viu, i això no implica forçosament que ara la gent visqui 4 anys més que fa vint-i-cinc anys, sinó que, com ha disminuit la natalitat, en relació a fa 25 anys, la població que ajuda a fer el promig té una edat més elevada (molts pocs de pocs anys i molts més de més anys, fan pujar la mitjana). Una mentida estadística amplificada per la ignorància dels mitjans de comunicació.
Deixo anar unes poques idees de com es podria assegurar els ingressos. Alguna podria semblar sorprenent, però hi ha autors que les defensen.
La primera, evidentment, donar suport a mesures que permetin la creació d'ocupació. Com més gent treballi, més gent cotitza i més diners queden per a pensions. Oblidant d'una vegada el totxo, és clar!
En segon lloc, anar a la caça i captura dels empresaris (i no empresaris) que "contracten en negre". La llei és per a tots, però alguns se la salten gairebé com si fos un esport (i no precisament de risc).
Una altra, combatre seriosament el frau fiscal.
Millorar en la mesura del possible les condicions de vida dels col·lectius més discriminats. En l'augment de l'esperança de vida, apart de la reduccioó de natalitat de què he parlat, hi ha influit molt la higiene i les condicions de vida, molt més que no pas les millores en el sistema sanitari. Els pobres (que aquí representen més del 20% de la població) emmalalteixen més que els que no ho són (em resisteixo a comparar-ho només amb els "rics"), de manera que el seu "consum" de recursos sanitaris també és major. Millorar les condicions de vida del global de la població repercuteix en una millora de la seva capacitat de treball i per tant, menys despesa i més recursos per a més endavant. I quan parlem de pobres no ens estem referint només a la gent sense feina, sinó que dins d'aquest grup de població hi ha molts treballadors amb sous baixos, de sis-cents o set-cents euros i les seves famílies.
I l'últim: millorar els sous de manera considerable. Com més cobri, més cotitzo i en conseqüència més "inverteixo" per a la meva pensió i les dels altres.
Jo no invento res. Totes aquestes coses les expliquen en cursos d'introducció a l'economia de la salut, en màsters sobre envelliment, i m'imagino que en molts altres llocs. En els darrers trenta anys (els que jo tinc present que m'hagi interessat per temes d'aquest tipus) hem vingut sentint periòdicament que el sistema de pensions faria fallida dins de cinc, deu o quinze anys. Crec que als anys 80 ja es deia que no arribaríem al 2000, i al 2000 parlaven del 2015...
La piràmide d'edats, en canvi, és un retrat de la composició d'una societat en un moment donat segons les franges d'edat dels seus components. La piràmide d'edats d'una societat equilibrada té una composició més o menys cilíndrica amb una forma cònica a la cúspide.
A Catalunya - i als països europeus en general - s'acumulen els dos factors: a) la gent viu més anys, i b) neixen menys infants (pot arribar a donar-se una forma tronco-cònica a la base de la piràmide.
De cara al futurs de les pensions, els dos efectes es combinen en un mateix sentit.
El que jo volia expressar era que, precisament, l'esperança de vida és una mitja. Evidentment hi ha economistes i epidemiòlegs que ho expliquen millor que jo, però hi ha un exemple molt clar, que l'extrec d'un article de Vicenç Navarro: si en un grup de dues persones, una es mor el dia després de néixer i l'altra té vuitanta anys, l'esperança de vida d'aquest grup és de 40. En canvi en un grup format per un noi de vint anys i una persona també de vuitanta, l'esperança de vida serà de 50.
No nego que la gent viu més i que, globalment hi ha més gent que viu més. Només afirmo que la utilització del concepte "esperança de vida" als efectes que ens el presenten és, com a mínim, tramposa.