Empenyo la porta, grinyola, es trenquen teranyines velles, faig un pas cap dins, em cau alguna cosa al cap, ecs, encenc la lot, tot sembla al seu lloc però cobert de pols. Fa temps que no hi ha passat ningú per aquí. Em recorda un llibre de fotografies sobre Txernobil 20 anys després de l'accident: tot abandonat, però intacte, tal com ho van deixar en ser evacuats. D'aquí no me'n va evacuar ningú. Només que, poc a poc vaig deixar d'obrir el local. Ja passen aquestes coses. Això sí, com que tenia contractada l'empresa de manteniment, el bar s'ha mantingut dempeus. Ja no hi ha clientela, evidentment, però encara hi ha les ampolles als prestatges i fins i tot algun got amb restes de beuratges, gintònics deshidratats per entendre'ns. Bé, el local tenia potencial, no és que hi haguessin cues de clients, i per un bon motiu: el bàrman -un servidor- no ha fet cap curs de còctels ni ha estudiat hosteleria ni res d'útil per a mantenir un bar atractiu, però mira, a vegades hi entrava algun client i amb això ja feiem. De fet, tot plegat era una excusa per beure de franc i posar música al jukebox.
I avui m'he dit: ja que encara pago el lloguer i que encara hi ha tot el mam i cançons que hi vaig acumular en l'any llarg que va ser obert, perquè no el torno a obrir, ni que sigui de tant en tant?
Doncs això, em poso a passar el drap per treure la pols, i Can Condemna torna a ser oficialment obert. No espereu (aquí faig servir una segona persona del plural entre retòrica i majestàtica) res de fulgurant, però sí que mirarem d'obrir de tant en tant. The first drink is on us. Que paga la casa, vaia.
Explaiat aquí , que en tenim ganes.
salut
Jaume S.