norge |
dilluns, 1 de febrer de 2010 | 15:34h
Ja ho he dit en alguna altra ocasió: aquest bloc és com la chaise-longe de la consulta d'un psicòleg.Tonto - Antonia Font
Va tant bé parlar o escriure especialment quan els qui t'escolten o et llegeixin no et conèixen practicament gens o no son del teu cercle de coneixences habituals... De fet, va bé verbalitzar els pensaments. És una forma d'endreçar-los, de fer dissabte. Entre els pensaments surten pors, angoixes, il·lusions i esperances. De vegades m'he adonat de coses importants en el moment que les he dit o les he escrit. Per això, sobretot per aquest motiu, segueixo escrivint aquí. I perquè no en una llibreta o en un document word, em pregunto? Potser és un cert vici. Ara un costum. Una mica d'exhibicionisme, com el de la gent que ho explica tot o ho fa explicit al Facebook. Com qui espera en va alguna resposta màgica. O tanmateix un copet a l'espatlla. Com el psicòpata que deixa pistes i segueix un patró perquè diuen que inconscientment vol que l'enxampin i l'empresonin. Com qui resa sense creure en Déu però secretament espera una veu amable i amiga.
Tinc amics que són xerraires de mena i no s'estàn de parlar de rès. D'altres però no mostren mai les seves debilitats tot i que son precisament als qui se'ls veu més el punt feble. El dur es fa el dur, l'al·legre amaga la seva pena, el xerraire té por d'estar sol... Parlar és sencill però comunicar-se és toa una altra història. Hi ha gent que parla però no escolta. N'hi ha que pregunten sense voler saber la resposta. N'hi ha que escolten sense escoltar. N'hi ha que observen i no parlen. N'hi ha que parlen i no poden callar. En general però tenim por d'estar callats i per això, sovint, parlem massa de tot i de rès.
Com deia un amic, quan parlem, molt sovint no ens escoltem. Què en sabem de la gent que ens envolta? Ens importa realment? Ho fem veure només?
Dos topos...
Tinc amics que són xerraires de mena i no s'estàn de parlar de rès. D'altres però no mostren mai les seves debilitats tot i que son precisament als qui se'ls veu més el punt feble. El dur es fa el dur, l'al·legre amaga la seva pena, el xerraire té por d'estar sol... Parlar és sencill però comunicar-se és toa una altra història. Hi ha gent que parla però no escolta. N'hi ha que pregunten sense voler saber la resposta. N'hi ha que escolten sense escoltar. N'hi ha que observen i no parlen. N'hi ha que parlen i no poden callar. En general però tenim por d'estar callats i per això, sovint, parlem massa de tot i de rès.
Com deia un amic, quan parlem, molt sovint no ens escoltem. Què en sabem de la gent que ens envolta? Ens importa realment? Ho fem veure només?
Dos topos...
t'envio el link d'un nou blog badaloní, que crec que a tu t'agraden aquestes coses. Potser l'únic blog badaloní dedicat exclusivament als curtmetratges locals i cutres, i més lo segon que lo primer.
http://micacos.blogspot.com/
De res.
Salut!