carme.laura |
dilluns, 1 de febrer de 2010 | 08:54h
El crit socialista del segle XX fou "proletaris de tot el món, uniu-vos !", calia fer la revolució, el canvi, iniciar una nova època, no reeixiren del tot llurs propòsits però propiciaren grans canvis de costums, de pensament, econòmics.
Nosaltres, els nacionalistes catalans, hem d'aprendre les lliçons del passat, del nostre i del d'altres nacions del món, si és cert que el que volem, desitgem, ambicionem és el ple benestar del nostre país i creiem que només podrà aconseguir-se amb la llibertat política. Però els catalans som gent refractària a la unió, a la generositat, al compromís lleial amb la nació; ens fa vergonya anomenar pàtria a la nostra pàtria, ens fa basarda dir que l'estimem i rebutgem enamorar-nos d'ella, Catalunya.
Som premoderns, membres fundadors de la societat individualista de masses, no acceptem de grat que se'ns parli de responsabilitat individual i compartida, no creiem que el nostre destí individual formi part del col·lectiu...
Som tan superbis que no ens adonem de la nostra propensió al ridícul, dibuixem quadres estimulants però els abandonem inacabats, ens imanta el poder personal encara que sigui irrisori, d'oripell o sigui d'altri.
I som refractaris a la unió, perquè unir-nos vol dir convertir-nos en un de sol i cadascú de nosaltres vol ser aquest u, l'únic. I ens entredevorem.
L'individualisme , la hipèrbole i la fracció són els nostres enemics i els del nacionalisme, no ho són ni els tebis, n els indiferents, ni els catalans opositors, ni els espanyols, ni els d'afora. Paradoxalment els enemics del nacionalisme són els nacionalistes desunits.
Com aquells que discursegen com si fossin d'esquerres i viuen com de dretes, ens agrada fer discursos nacionalistes i mantenir-nos d'amagatotis espanyols.
Fa plorar les pedres. Decebedor.
Som tan superbis que no ens adonem de la nostra propensió al ridícul, dibuixem quadres estimulants però els abandonem inacabats, ens imanta el poder personal encara que sigui irrisori, d'oripell o sigui d'altri.
I som refractaris a la unió, perquè unir-nos vol dir convertir-nos en un de sol i cadascú de nosaltres vol ser aquest u, l'únic. I ens entredevorem.
L'individualisme , la hipèrbole i la fracció són els nostres enemics i els del nacionalisme, no ho són ni els tebis, n els indiferents, ni els catalans opositors, ni els espanyols, ni els d'afora. Paradoxalment els enemics del nacionalisme són els nacionalistes desunits.
Com aquells que discursegen com si fossin d'esquerres i viuen com de dretes, ens agrada fer discursos nacionalistes i mantenir-nos d'amagatotis espanyols.
Fa plorar les pedres. Decebedor.
Dit això, sí Carme Laura, les tendències personalistes són el més gran enemic, com els purismes individualistes. Són els enemics interiors. Però els exteriors, déu n'hi do! Perquè provoquen en gran part l'aparició dels virus interns.
Un altra qüestió és que el caràcter català no siga unionista dins d'aquesta nació, en el sentit ramader de borregos.
Si els catalans foren unionistes, no serien catalans, serien espanyols.
Una abraçada.
Jm.