Les doctrines, la pràctica política, l’influx de la revolució cultural i de Mao Zedong, varen tenir, no podia ser altrament, una presència curta però intensa en el nostre país: Josep Guia, líder del PSAN, Jordi Solé Tura, fundador de Bandera Roja, Rafael Blasco, del PCE-ml, Josep Montilla, Partit del Treball, Paco Obrador, Bandera Roja, Antoni Castells, també Bandera, Alfons Comín, de nou Bandera Roja. I entre els no polítics Baltasar Porcel. I un exèrcit actiu i aguerrit, conformat per milers de militants ben implantats arreu de la nació catalana (...)
Organització Comunista-Bandera Roja/OCE-BR –fundada per catalans escindits del PSUC, i escampada arreu de l’estat amb gent que hi venia del PCE-, Partit del Treball/PTE –també escissió del PCE, molt forta a Andalusia (d’aquí hi surt el sindicat SOC), Madrid, i Catalunya-, Organització Revolucionària de Treballadors/ORT, tardanament el Partit Socialista d’Alliberament Nacional/PSAN, el Moviment Comunista/MC –nada de gent que venia del PCE i d’ETA-, en foren les principals formacions.
Bandera Roja, el més conegut i dinàmic, sorgí del PSUC, amb en Solé Tura, en Jordi Borja, l’Eulàlia Vintró..., molt present als barris, sobretot a Barcelona, a les Associacions de Veïns, en el món intel·lectual i de professionals, i a CCOO, principalment al Baix Llobregat.
Després hi féu forrolla el PTE, dirigit aquí per Joan Anton Sànchez Carreté, i a Espanya per Eladio García Castro, àlies Ramon Lobato –el primer dels quals muntà, anys a venir, el Bloc Català de Treballadors amb PSANs com ara Carod Rovira-. El PTE era el grup maoista amb més membres i fort a CCOO, i al sindicat que varen muntar –la CSUT-, i als barris i ciutats del cinturó metropolità.
També força actiu ho fou l’MCC, amb la basca Empar Pineda entre les principals dirigents i el líder català Ignasi Alvárez Dorronsoro, i gran dinamitzador del moviment feminista –on hi dominaven-, als barris, nodrint l’esquerra sindical de CCOO... Al País Valencià, el MCPV va tenir força, sobretot, al voltant de la ciutat de València, l’experiència de Ca Revolta, hi ve d’aquell món. A les illes, poquet. Allà hi dominà, entre l’esquerra radical –com ens ha explicat a bastament en López Crespí- l’Organització d’Esquerra Comunista-OIC.
L’ORT de José Sanromá, més conegut com a Camarada Intxausti, hi tingué poc pes, a casa nostra.
En quant al PSAN, la conversió comunista i maoista hi fou tardana, cap allà els anys 1976-1977, encara, i a nivell tàctic i estratègic, hi tenen una forta retirada –el concepte Front Patriòtic, el sistema organitzatiu, els conceptes centre-perifèria aplicats a la pràctica política... Val a dir que no només a la Catalunya estricta, hi tingué pes el Sr. Mao, també al País Valencià, mitjançant el PSAN, i el PCE-ml de Rafael Blasco, important dirigent del PSOE, i estret col·laborador i conseller del PP i dels senyors Zaplana i Camps; i també a les Balears, amb Antoni Tarabini, en Paco Obrador, antic capellà i líder de CCOO d’Hostaleria, la resta del país hi tingué pes, el maoisme
En resum, que el maoisme i el senyor Mao, entre 1967 i 1980, hi tingué un pes notable, buscant les pessigolles i fent suar la cansalada al totpoderós PSUC, i alguns cops posant-lo contra les cordes.
I hi ha donat una colla d’alcaldes i consellers i un president: Josep Montilla, Antoni Castells, Francesc Baltasar, Montserrat Tura, Salvador Milà, Ferran Mascarell ...
Als països veïns, singularment a Galiza, hi havia i n’hi ha la Union do Povo Galego/UPG, formació hegemònica al BNG, i en procedia l’ORT, molt forta a Nafarroa i Madrid –i nascuda d’un grup cristià impulsat per la Companyia de Jesús!-, i el grup armat FRAP, molt perillós i actiu al moment crítica de la transició, també el braç armat de la UPG, amb en Moncho Reboiras com el seu líder màxim. Finalment, el famós i veritable guadiana militar GRAPO, sorgit del PCE-r.
