...encara que a alguns, molt fins....
Els estudis d'audiència semblen donar la raó a TVE que ha eliminat els anuncis comercials:l'audiència se'ls hi ha enfilat amunt. Tothom n'està fins a la gorra de tanta imposició publicitària que talla pel·lícules, noticies, esports, reportatges i malmet qualsevol producte digne o no de ser vist. Els puristes del cine que bramen contra el doblatge no els he sentit despotricar mai contra els talls de les pel·lícules i en canvi és evident que aquesta dictadura de l'anunci que fragmenta l'atenció i destrempa qualsevol experiència vicària a través del llenguatge cinematogràfic, és un assassinat de l'obra de l'autor. És doncs ben curiosa la santa indignació dels ecologistes fílmics, de pa sucat amb oli, que renuncien al petit esforç d'aprendre gujaratí i serbo-croat per entendre els diàlegs en original, però troben adient intercalar a les pel·lícules anuncis d'hamburgueses i netejadors de vitroceràmiques.
De la mateixa manera, impúdicament, es tallen els telenotícies -presumiblement seriosos- amb les animalades dels iogurts per cagar o les pomades antipicor per alleujar a les secretàries sedentàries. Tota un menyspreu a la mínima intel·ligència de l'espectador.
La intel·ligència deu ser certament un patrimoni minimalista d'allò qeu s'en diu l'espectador mitjà, si hem de fer cas als calés que es gasten les empreses per entaforar el desig al inconscient laminat pel bisturí dels creatius de la banalitat: hi ha productes que porten escrit a l'envoltori com a (únic) títol de mèrit: “anunciado en TV”, i la gent ho compra!.
Però el gregarisme que portem incorporat als gens, com un escreix de la deambulació inconscient, pren consciència de la seva estupidesa inherent quan algú desconnecta els anuncis, i de la mateixa manera que deixem de sentir el soroll que no sentíem quan para el brogit permanent i recuperem la pau que no sabíem perduda, fins i tot gaudim mes de la pel·lícula sensiblera sense anuncis que de l'obra d'art fragmentada pel hip-hop del cotxe transformista que es converteix en R2D2
Un anunci també pot ser una obra d'art, i en aquest cas és injust que el barregin amb la programació, com una pedra de preu que es posa a la via per fer descarrilar l'atenció i fastiguejar ambdues obres, que es mostren fora de context i del moment, i es desmereixen mútuament.
Altra cosa són els interessos comercials i polítics dels gestors de les cadenes públiques que es deixen subornar pels que volen vendre fent servir un espai que no ha d'estar en venda. Sóc partidari de l'impost televisiu que haurien de pagar els anunciants que fan les seva publicitat en cadenes privades a fi que les públiques es puguin lliurar dels "grans hermanos", i en tot cas ser dolentes “per sé” i no a causa de complaure els interessos comercials.
Ja se que algú, o molts, diran
que en el nostre territori minoritzat, sense cadenes privades en català i amb
un públic potencial menor que a Espanya, seria un suïcidi renunciar a aquests
ingressos. No és així, no es pot negar l'essència de les coses a base de negar
la possibilitat de trobar solucions que no contradiguin el que en altre context
seria acceptat.
TVE l'encerta en l'essència,
encara que la intencionalitat de la decisió de “sinpubli”, potser no sigui tan
neta, però el bon camí ho és encara que es prengui per error.
Una manera de l'anomenda televisió pública espanyola de llevar-se del mig per en la financiació de la resta de televisions espanyoles via publicitat i així toquen a més.
A la vegada que les televisions privades han neixcut, de viure de la mà de la televisió espanyola púbica i les seves subcontrates d'edició a compte de l'herari públic.
Si abans només hi havia una televisió, van engegar la mateixa televisió però ampliada i multiplicada gaire bé de forma clònica i a més amb moltes produccions subcontratades per les privades encomanades als serveis de producció de la televisió pública espanyola a carrec de l'herari públic.
I els catalans de màxims contribuients al herari públic de la transició ençà.