Els antecedents que exhibeix Rodríguez Zapatero no són els més adequats per a plantejar adequadament temes de gran trascendència i profunditat, especialment en el camp econòmic. Que ara hagi fet la proposta del retardament de l'edat de jubilació als 67 anys, no confereix més credibilitat a la mesura que quan va 'perdonar' 400 euros de l'IRPF, que quan ha retirat la mesura, que quan deia que el sistema bancari espanyol era solidíssim, que quan va incitar a la fusió de caixes d'estalvi, que quan es va oblidar que Brussel·les hi havia de dir alguna cosa - i ara els processos estan aturats - o que quan ha empedrat tot el país d'obres municipals moltes vegades prescindibles i que no han creat gaire ocupació.
Això no obsta per a afirmar que sí que cal plantejar seriosament el tema de l'edat de jubilació. La combinació de l'allargament de l'esperança de vida i la baixa natalitat, ara ja endèmica, és un còctel explosiu. El recurs a la immigració, pal·lia una mica el problema del biaix de la piràmide d'edat. Millora els comptes públics - a condició que no treballin a l'economia submergida -, però fa encara més explossiu el còctel perquè hi afegeix nous ingredients.
Una societat en què un ciutadà actiu n'hagi de mantenir dos de passius, per massa joves o per massa grans, és inviable. Cal tenir present que quan es va inventar la seguretat social, el sistema donava superàvit, perquè l'esperança de vida era molt més baixa que ara. Per això el debat sobre l'edat de jubilació està damunt la taula aquí i arreu, i més aviat que tard veurem mesures en aquest sentit a tot Europa.
Aquests dies s'ha barrejat l'edat de jubilació amb la taxa d'atur. Això és un error, com ho és barrejar atur i nombre d'immigrants. El sistema de la seguretat social s'ha de plantejar a llarg termini; no s'hi valen les improvisacions - i aquest és un dels pecats de la proposta de Rodríguez Zapatero. En canvi el de l'atur és un problema conjuntural: avui és molt alt i - esperem - lentament tornarà a quotes més digeribles, si es prenen les mesures oportunes.
Des del punt de vista de la càrrega econòmica, un aturat no és sinó un jubilat provisional, de manera que molta gent pensa que s'hi podria aplicar el símil dels vasos comunicants. Dir que cal jubilar gent gran - i no pas allargar-los l'edat de jubilació - per passar el lloc de treball a un jove seria la conseqüència lògica del model dels vasos comunicants.
Però les coses no són tan simples: els llocs de treball no són una dada inicial inamovible, com si fos un pastís de mida fixa que només calgués repartir equitativament entre tothom. Que hi hagi més o menys llocs de treball depèn de molts factors: enfocament econòmic, incentivació de l'esperit empresarial, productivitat, formació, nombre i magnitud de les inversions improductives o especulatives. I en el cas de Catalunya, no podem oblidar la tremenda llosa de l'enorme dèficit fiscal.
Qualsevol proposta seriosa ha de tenir presents tots aquests factors. I això no és pas el que s'ha fet ara ni el que promet el projecte de llei d'economia sostenible, calaix de sastre sense coherència ni fil conductor.
