Potser ja no és tan llunyà el dia en què, a més dels vençuts, també es pugi jutjar els teòrics vencedors.
Toni Blair en pijama de ratlles
La història mostra i demostra amb milers d’exemples que jutjar els vencedors ha estat sempre una quimera. Només al segle XX trobem casos tan esfereïdors com el de la dictadura de Franco, que després de provocar gairebé un milió de morts amb una guerra traïdora i fratricida, va “executar” centenars de milers de presoners polítics i mai no ha rendit comptes de res. A la fi de la Segona Guerra Mundial, els judicis de Nuremberg van assentar un precedent respecte dels crims de guerra, però només pels vençuts. Qui va ordenar els bombardejos massius contra la població civil de Desdren, Hamburg o Berlín quan el règim nazi agonitzava, i per què no el van portar als tribunals és fàcil d’endevinar però encara ara és un tabú informatiu sobre el qual no parlen ni els alemanys. El mateix es pot dir de la URSS soviètica i de la Xina maoista, on els vençuts eren “purgats” sistemàticament i sense escrúpols mentre els vencedors s’atipaven de poder i de sang humana. El Vietnam i Cambodja són dues mostres més (ningú ha jutjat mai un general o dirigent dels USA excepte ells mateixos), i en podem trobar de més recents en les massacres cícliques dels inferns de l’Àfrica central. El cas d’Israel, d’altra banda, és de bojos: són capaços de jutjar i condemnar un president o el cap d’estat per delictes econòmics o sexuals, però si el que ha fet és exterminar uns quants centenars de palestins, es limiten a penjar-li medalles.
Del bressol de la democràcia, la Gran Bretanya, arriba per fi una llum d’esperança a través de la investigació (que no pas judici) sobre la invasió d’Irak. Que els atemptats de l’11 S contra els USA implicarien una resposta militar devastadora quedava garantit per la personalitat del president Bush, que va acusar mig món de formar part de l’eix del mal quan el mal (en el sentit més diabòlic) el tenia ell a l’ànima dels col·laboradors més propers.
Políticament, la guerra d’Irak no té sentit: les connexions de Bin Laden amb Sadam Hussein ja llavors eren tant o més increïbles que les famoses armes de destrucció massiva, que mai no han estat un argument de pes per envair ni destruir cap país sobirà sinó just el contrari. Socialment, el conflicte s’ha convertit en el primer desastre del segle XXI i una basa esgarrifosa per a AlQaeda, en tant que demostració palpable que els “estats occidentals” són perversos i volen anorrear els musulmans. No queda més remei que assumir que els motius de la invasió van ser econòmics i, a més a més, personalitzats: o sigui, tots els diners i vides que hi han malbaratat els aliats dels USA i els USA en primera persona són la torna de tots els milions que hi han guanyat i guanyaran les empreses vinculades a la cúpula de poder del president Bush. Psicològicament, no se m’acut cap motiu pel qual un estadista intel·ligent i prometedor com el senyor Blair dilapidés tot el seu cabdal personal i professional en una aposta tan demencial i sanguinària: crec sincerament que va ser víctima de xantatge per part dels cosins de la CIA (o l’agència de torn), i potser un dia se sabrà què, com i qui.
Com m’agradaria que un dia, a més dels vençuts, es pogués jutjar també els teòrics vencedors! I veure els quatre presidents d’aquell assassinat massiu, Bush, Blair, Howard i Aznar, vestits amb pijama de ratlles dins un penal tenebrós com el d’Abu-Graib.
