odtor |
divendres, 29 de gener de 2010 | 20:01h
"El cabró aquest sí que té assegurada la pensió, però ara hauré d'esperar dos anys més per jubilar-me? Que el fotin a un pou i després...". Tallo aquí la frase del parroquià del bar del meu poble. Avui, ja podies parlar de Guàrdiola, Messi, Alves i companyia, que res es podia fer. Parlava amb la gent i estava tothom molt emprenyat, molt.
Crec que mai havia vist tanta unanimitat acompanyada de bilis en quantitats desorbitades. Com sempre, he intentat donar alguna explicació, tot i cagar-me en tot quan he sentit la proposta, he buscat raonar-ho, tot i que és realment difícil, per no dir impossible. Però no, aquesta vegada no. Sembla que la proposta de fer que la jubilació sigui als 67 anys no agrada a ningú, no la comprén ningú i no la comparteix ningú. El bar és sempre clarivident. Tu li pots parlar de l'Estatut i et poden dir que se'ls en refot. Pots parlar del TC o de possibles pactes de govern i et deixen anar que tots són iguals... Pots parlar, raonar i explicar i acabar fent que com a mínim es plantegin que potser sí que té importància un d'aquests temes 'que parleu vosaltres, polítics i periodistes'.
Però amic, la jubilació, el benestar... 'i segur que serem nosaltres que treballem de sol a sol, ho pagarem els treballadors, com sempre'... Avui no. "prou putejats estàvem...". Avui "s'han passat molt", "aquests socialistes han tornat a enganyar-nos... ja no els votaré", deia en P.
El bar, sempre clarivident, sempre sensat, ha sentenciat. "Els treballadors ho pagarem car, però ells no tornaran a governar, a mi no em tornen a enganyar, puto ZP", ha sentenciat.
I per una vegada, el meu cap no ha tingut cap argument. No és que no pugui rebatre-ho, no ho puc ni tan sols apaivagar... té tota la raó, en P. Hi estic d'acord, al 100%, aquest cop.
Crec que mai havia vist tanta unanimitat acompanyada de bilis en quantitats desorbitades. Com sempre, he intentat donar alguna explicació, tot i cagar-me en tot quan he sentit la proposta, he buscat raonar-ho, tot i que és realment difícil, per no dir impossible. Però no, aquesta vegada no. Sembla que la proposta de fer que la jubilació sigui als 67 anys no agrada a ningú, no la comprén ningú i no la comparteix ningú. El bar és sempre clarivident. Tu li pots parlar de l'Estatut i et poden dir que se'ls en refot. Pots parlar del TC o de possibles pactes de govern i et deixen anar que tots són iguals... Pots parlar, raonar i explicar i acabar fent que com a mínim es plantegin que potser sí que té importància un d'aquests temes 'que parleu vosaltres, polítics i periodistes'.
Però amic, la jubilació, el benestar... 'i segur que serem nosaltres que treballem de sol a sol, ho pagarem els treballadors, com sempre'... Avui no. "prou putejats estàvem...". Avui "s'han passat molt", "aquests socialistes han tornat a enganyar-nos... ja no els votaré", deia en P.
El bar, sempre clarivident, sempre sensat, ha sentenciat. "Els treballadors ho pagarem car, però ells no tornaran a governar, a mi no em tornen a enganyar, puto ZP", ha sentenciat.
I per una vegada, el meu cap no ha tingut cap argument. No és que no pugui rebatre-ho, no ho puc ni tan sols apaivagar... té tota la raó, en P. Hi estic d'acord, al 100%, aquest cop.
