El dia que es donen a conèixer els resultats de l’enquesta de població activa (EPA) el Gobierno de Espanya anuncia la intenció d’allargar l’edat obligatòria de la jubilació fins als 67 anys. No és pas casualitat.
I no ho és perquè el debat, imprescindible, sobre la prolongació de la vida laboral no estava en el calendari. Molts ministres desconeixien que se n’anava a parlar. El de Treball, ni tan sols estava present en el Consell de Ministres.
Els experts en comunicació, llegeixin fum, del Gobierno van aconsellar apaivagar com fos l’impacte de les altíssimes taxes d’atur espanyoles en l’opinió pública. Per això s’ha llançat la iniciativa. No se n’han sortit perquè les xifres són d’escàndol.
Les taxes d’atur espanyoles i catalanes per a tots els grups d’edat són inacceptables i expressen el fracàs sense pal·liatius de la política dels governs socialistes, entestats durant massa temps en negar la crisi.
Al mateix temps, s’ha sabut que el dèficit públic espanyol ha estat en l’any 2009 de l’11,4% del PIB, una autèntica burrada, molt per sobre de les estimacions inicials oficials que apuntaven al 10%, com a màxim. I quantes factures no hi ha al calaix? Entre els països que compten, nomes Gran Bretanya i Grècia el tenen superior. Un altre fracàs.
Amb l’anunci de l’allargament de la jubilació, el experts en fum monclovites també esperaven matar un segon ocell. L’ínclit Zapatero, a qui quan se li espatlla el traductor simultani es queda a les fosques, havia de fer front a una intervenció a Davos. Convenia aprofitar l’avinentesa per donar un missatge de seriositat i de confiança en l’economia espanyola, en el punt de mira dels inversors internacionals, que no confien en una disminució del dèficit públic espanyol. Tampoc se n’han sortit.
El panorama és esgarrifós: una economia que no creixerà en el 2010, i si ho fa serà a la ratlla del 0%, que no crearà ocupació (la taxa d’atur se situarà en el 20%), en un context de demanda interna afeblida i sota la vigilància internacional amb poca entrada de capitals.
Sumin al panorama la manca de confiança en els governs espanyol (pressionat pels mercats, ha hagut d’anunciar una retallada en la despesa de 50.000 Meur , que afectarà el pressupost del 2010, als 29 dies d’haver entrat en vigor) i català, que hores d’ara ja no sap com quadrar els comptes. Per apretar a córrer.
Hi ha solució?
Difícil, si cap n’hi ha. Des de la política començaria a ser hora de dir la veritat i anar pensant en anticipar les eleccions i donar la possibilitat als ciutadans de triar gestors més entenimentats i que ofereixin confiança. Zapatero i Montilla no tenen ja credibilitat.
No m’agrada gens, però no en veig d’altra, un cop he descartat, per no creure’l possible, un gran acord operatiu entre totes les forces polítiques per superar la crisi, amb el dubte de si ZP seria capaç de propugnar-lo i gestionar-lo.
També queda una no solució: comprar més fum (com ara proposar la supressió d’un ministeri o d’una conselleria i ajuntar-ne tres, implantar i no implantar les vegueries...), i esperar que passi la tronada. Molt em sembla que serà aquesta la solució escollida.
O pretén ser una solució per acostar el poder politic al poble?
A més concentració de vegueries més concentració del vot i més possibilitats d'un major pes electoral de l'àrea metropolitana i propagar la seva extensió.