Conviure amb una criatura de sis o set anys és un estímul constant per al cervell, una sorpresa permanent, perquè el nen ja parla correctament però encara raona amb una lògica singular.
És clar, van creixent i les sortides inesperades es fan menys freqüents. Ja ho vaig dir: ara que la meva filla ja passa mesos sense deixar-ne anar cap, sentir-n’hi alguna és un regal; com trobar un bitllet de cinquanta en una butxaca vella. Montherlant il·lustra un sentiment semblant amb aquesta imatge: “com un preadolescent, que encara t’agafa la mà quan travesses amb ell el carrer, i de qui, cada cop que ho fa, et preguntes: “és aquesta, l’última vegada?””
Aquest curs, a la classe de la meva filla cada nen ha de fer un treball sobre un personatge que trien els nens mateixos (pel que ella comenta, la tria ha estat eclèctica: d’Isaac Newton a Fernando Alonso). La nena va triar Neil Armstrong i a casa portem mesos il·lustrant-nos sobre els tràfecs de l’Apol·lo XI.
Ahir la vaig anar a buscar a la sortida de l’escola. Encara era ben clar però la lluna ja s’alçava imponent sobre la grisor de l’Eixample.
--Pare, quan l’Armstrong era a la lluna, se'l veia des d’aquí?
--No; la lluna és massa lluny.
--Ni un puntet negre?
- Mare, la lluna plena, ¿de què està plena?
"Ni un puntet negre?" Que bufona senyor...