Pierre Reach s’ha situat davant del piano d’una manera absolutament humil, com si l’instrument no fos matèria inanimada sinó un organisme viu. No hi ha cap pianista que s’assegui sense un ritual. I cada peça fins i tot requereix una manera concreta d’acostar-se a l’instrument. Aquest fet pot semblar intranscendent, però jo pens que té molta importància. Pierre Reach és un servidor de la música, i només acaricia les tecles perquè duu les aromes clàssiques de París en la seva biografia, mou les mans i gairebé és el moviment de les mans l’origen de la música. Ha creat una simbiosi entre les seves mans i el teclat: des de la butaca he pogut veure bé la mà dreta, els dits acostant-se al piano, com si, en lloc de disposar-se a tocar amb el màxim d’efectivitat, volguessin entendre –les mans, els dits de les mans creant ells mateixos l’espai situat sobre les tecles- el significat de la música: els dits com a cercadors humils d’una estratègia.
L’Andante del Concert núm. 4 de Beethoven, segons com ens trobem, ens alegrarà o ens entristirà, i no hi podrem fer res per evitar-ho. Beethoven és una atmosfera mental, i pot canviar segons les emocions del dia que hàgim viscut. En començar, les cordes ofeguen el piano, i no el deixen respirar. El piano sembla dominat per l’orquestra, ufanosa i superior, com si exigís un permís especial a l’intrús. Són uns instants en què ens sentim una mica angoixats, perquè l’emoció s’amaga davall de la impotència del piano, que tan sols és capaç d’insinuar el seu desig, sense que ningú l’entengui. Les cordes tenen en el començament un poder excessiu, i n’abusen, d’aqueix poder, i el piano calla i espera, i aleshores es quan els dits de Pierre Reach sembla que vulguin increpar el compositor –humilment, perquè Beethoven és una cosa gran- i exigir-li veu pròpia, no aquest ofegament. És quan els dits voldrien demanar al compositor què és allò tan imprecís que ha imaginat, que no deixa temps per a entendre el valor del piano. I aleshores l’orquestra atén la súplica, i s’atura, i comprèn que li ha de fer cas, que l'ha de deixar en llibertat. I les mans saben que ha arribat el seu moment, i amb rapidesa entenem que l’Andante ha de continuar amb la convicció de qui sap que a la fi pot dir el que vol, i, sobretot, que és escoltat perquè allò que expressa és convincent...Les mans del pianista s’han quedat com a úniques protagonistes, i el club dels vells afeccionats es queda sense respirar durant els dos minuts que constitueixen la segona part de l’Andante, la música del piano que sembla que a la fi pot manifestar-se en llibertat...Els moments finals són una reconciliació entre les cordes i el piano, i no hi ha victòria ni derrota, sinó acceptació mútua, a l’espera del rondó, que és l’alegria matisada de Beethoven...
Quantes de vegades Pierre Reach haurà interpretat aquest concert? Semblava que la seva tranquil·litat –una qualitat derivada per ventura de l’experiència- anava de bracet d’una necessitat d’entendre alguna cosa nova que fins aquesta nit encara no hagués pogut percebre...Si no, com és que ens ha comunicat tan bé a tots –don fe dels meus companys de fila, i fins i tot dels de les files de davant i de darrere- la il·lusió de la música? I és que la música és una il·lusió, més que una realitat...
Concert 6
...
Andante, del Concert per a piano i orquestra núm.4 en Sol major, op.58, Ludwig Van Beethoven
....
Foto: Arbre de Son Cotoner, Ciutat
