¿Qui va ser el manipulador espantós que va dir que una imatge valia més que mil paraules?
El rescat d’una criatura
Per no confondre ningú, he de començar aquest comentari apuntant que l’empatia de tots aquells que volen literalment cap als desastres d’abast mundial per ajudar els damnificats, em sembla un dels pocs actius actuals dignes d’admiració. I el terratrèmol de Haití ens n’ha donat més demostracions de les que voldríem. Però m’indigna que al voltant del fet s’hi munti un dels espectacles més patètics que els humans tenim la barra d’organitzar i contemplar. D’entrada, tot i reconèixer que la informació és alhora un dret i una necessitat, costa assumir que hores després d’una calamitat, quan fins i tot els socors tenen moltes complicacions per arribar-hi i poder treballar, la zona s’hagi d’omplir d’una babel de periodistes a la caça d’una crònica o unes fotos, com més llagrimoses millor. ¿Algú sap per casualitat quants informadors hi havia a Port au Prince dos o tres dies després del terratrèmol? ¿I quants aliments, aigua, tendes, establiments i combustibles van comprar per a ús propi quan més necessaris eren per als qui no tenien res? La tragèdia de les criatures a Haití dura fa cent anys, i el terratrèmol només és una excusa per provocar la pietat i absoldre la consciència dels culpables, que evidentment som nosaltres. O més ben dit, els nostres governants i els governants de Haití, preocupats exclusivament per la quota particular de poder, ja sigui econòmic, polític o militar.
A la llista, per descomptat, hi podem posar Somàlia, el Congo, Ruanda i moltes altres zones del planeta, on les criatures pateixen, dia a dia, el terratrèmol devastador de l’esclavisme, ja sigui sexual o com a soldats. Però de Somàlia només en sentim a parlar quan els pirates, potser carregats de raons, segresten un buc occidental, i el Congo i Ruanda només són informativament rendibles quan esclata una altra bombolla de guerra i les víctimes es compten per milers.
Dit d’una altra manera, la fatalitat en què viu dos terços de la humanitat només ens interessa quan és puntual i efímera. Però ningú legisla contra les corporacions que l’afavoreixen corrompent les classes dirigents d’arreu per enriquir-se com folles a costa del rescat, no ja d’una criatura, sinó de cent o dos-cents milions.
