A l'alba em sotmet, amb les palmes de les meues mans obertes a la llum del matí que incandescent s'endevina en els teus malucs.
Obris la porta i llisquen els instants que un fregament transforma en cúspide celeste, amalgama de suor, pell i carícies.
A l'alba sotmesa, sobre la seua estora clara, oferint-te l'esquena mentre centenars de cercles redons puntegen la volta del cel construït amb els teus ulls i la meua boca, em beses recorrent amb els teus llavis fins el confí infinitesimal de la meua pell blanca.
S'exciten les ombres de les ombres, es retiren vençudes perquè la teua llengua creix, dolçament, contra elles.
L'alba és inevitable. Lluïx la seua llum que ja no dorm entre els llençols dels versos que ahir van escriure els teus dits.
No importa que aquesta siga l'hora de l'adéu, el temps del silenci, fins que l'alba nova et faça tornar...
No importen els buits sense paraules que el teu sexe abandona en mon pubis d'aigua....
