“Et la mère. Ah, la mère, c’est l’air que l’on mange et le silence qu’on respire. C’est l’univers entier dans la maison, rien que pour vous –du brin d’herbe à l’étoile. Elle vient toujours quand on l’apelle. Elle conforte, elle apaise (...)
Aquesta és el tercer llibre que llegeixo de monsieur Bobin, i torno a dir que em sembla un escriptor excel·lent, sensible, fi, clar, profund... Un autor que, amb pocs mots, hi diu força coses.
Tenim un matrimoni jove. Un casalot que mostra que el numerari no hi abunda, que no hi van, doncs, i precisament, forts d’armilla. Una nena. Albe. Ell, treballa en el camp de les assegurances, per bé que pinta. Ella, és lectora de llibres per diverses cases editorials. Són, curt i ras, un pintor que no s’hi dedica, i una escriptora que no hi escriu. La cosa no rutlla pas bé entre els dos. I enmig d’aquesta vall de llàgrimes que és la vida hi neix la menuda Albe. La mare, de tant en tant, deixa la família i desapareix uns dies. En un moment determinat de la història, hi desapareixerà per sempre. Hi resten, doncs, només, el pare i la filla. Ell, finalment, ha plantat la feina i pinta de forma prou reeixida i remunerada, ella, vitalment, campa de flor en flor.
Bobin, de manera magistral, ens parla de la parella, la família, la rutina, del desamor, la paternitat, de la solitud en companyia... I ho fa a través d’un narrador majestàtic que, a estones, i sense diàlegs entre els protagonistes, manlleva la veu de la noia, d’un amic o amant...
Tot un món clos, enrarit, esperançat, és vist a través, a partir, al voltant de la vida d’Albe.
Una prosa senzilla, diàfana, lírica a estones, sempre profunda i que t’hi obliga a rumiar i a aturar per pair allò que acabes de llegir, dóna pas a una narració de gran interès i realment magnífica.
. La femme à venir. Christian Bobin. 139 planes. Folio-Gallimard. París. 2007.
