L'Ajuntament d'Ascó ha aprovat ser candidat a acollir un cementiri nuclear avui. Diumenge, milers de persones els vam recordar que la instal·lació no la poden decidir ells sols perquè no els afecta a ells sols. Avui, Xavier Garcia ha publicat aquest article a "El Punt" que el Josep Maria Yago reprodueix al seu bloc. Demà a les vuit, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona es fa una concentració contra la decisió.
Enmig d'un gran silenci (trencat per aplaudiments), l'orador va anar desgranant la seva salmòdia, tantes vegades recitada, les mateixes que menyspreada i oblidada. Però aquest cop va ser escoltada, en directe, per alts representants del tripartit, i ahir el seu parlament devia estar a la taula presidencial. Recordà la primera marxa antinuclear, la de 1977, quan «confiàvem que la democràcia posaria fi a l'electrofeixisme», que suposaven els plans energètics, l'entrada d'urani (justament aquests dies fa trenta anys) i l'aigua de l'Ebre per refrigerar les centrals. Tot això ho va beneir el lobby nuclear, és a dir, el Fórum Atómico, la patronal elèctrica Unesa, les cambres de comerç i una Associació de Municipis pròxims a nuclears.
I la qüestió dels residus que arribarien a Ascó: els 300 quilos de plutoni 239, de Vandellòs I, que vindrien de França, 2.000 tones de residus de baixa i mitjana radioactivitat i 160 tones d'alta radioactivitat «que han produït cada any els reactors de Garoña, Trillo, Almaraz, Vandellòs II, Ascó i Cofrents». «Retornar-los a Catalunya –deia– és un insult al nostre poble, molt més greu que el conflicte dels ‘papers de Salamanca' o l'Estatut de Catalunya».
La plaça s'enfonsava. I directe a la jugular d'Esquerra: «Algú es creu que Catalunya pot ser independent gestionant els residus atòmics de tot Espanya?» També al sacrosant principi convergent: «Els polítics com l'alcalde d'Ascó, que volen fer compatible la nuclearització amb el nacionalisme, ens prenen el pèl.»
No s'acaben aquí els greuges: el cementiri «és també un greu risc ecològic i geològic», en relació amb el fet que «els terrenys que s'ofereixen estan ubicats sobre uns sòls d'argila expansiva, amb risc de filtrar aigua i de moviments del subsòl». Vilanova recordà l'explosió –silenciada– d'un dipòsit de residus radioactius, el
La plaça va agafar un tremolor en escoltar aquest passatge. La deducció era òbvia: «Com es pot votar una instal·lació sobre la qual cap dels regidors té la més mínima informació objectiva i independent?» A don José Montilla, com és natural, també li va tocar el rebre: «Com és possible que el nostre President deixi aquesta decisió a aquest Ajuntament, que s'ha convertit en una agència de col·locació d'Endesa i Iberdrola?» Les promeses de «consens territorial», que Zapatero ha oblidat, també van ser-li recordades per aquest volcànic olotí. En fi: «Però, quina mena de polítics ens governen?», va exclamar entre el deliri d'una gent que, per fi, escoltaven algú que els parlava amb un llenguatge que entenien. Precisà l'oposició, d'ell i molts, a l'energia nuclear perquè és una herència d'Hiroshima, perquè és perillosa (Txernòbil, etc.), perquè va ser imposada pel franquisme, perquè destrueix l'autonomia i perquè hipoteca Catalunya a «un model energètic que impossibilita les llibertats nacionals!».
I acabà amb uns versos del gran Joan Oliver (Pere Quart), dedicats el
No gaire lluny, els rostres de Puigcercós i Herrera semblaven indicar: «Aquest ens prendrà la clientela! Sort que no surt gaire en campanya!» I l'orador es posà a plorar amb tot el desconsol del món.
