Avui us explicaré un conte. Un conte per a grans. Els contes ens ajuden a ser nosaltres mateixos, són biosòfics.
A Occident hem considerat que els contes pertanyien a la literatura infantil. Malgrat que a casa nostra Rodoreda,Pere Calders i altres ens han ensenyat que el gènere té també destinataris adults. (Altres autors han trobat més adient aplicar el mot “narracions” per a aquests relats, sobre tot si, tocats d’esperit burgès, perden el seu alè fantasiós. És el cas de Ruyra, Pla o Espriu)
Durant milers i milers d’anys els contes anaven destinats a tothom i per ells transcorria la cultura i el coneixement. Amb l’adquisició de la lectura i l’escriptura, de fet una conquesta sobre la ignorància, aquesta tradició oral s’ha entès com a pròpia d’ignorants; dels més ignorants de tots: els nens. La paraula, des d’aleshores, va deixar de ser sagrada. I l’encaixada de mans va deixar de ser la sagrada manera de lligar un contracte oral.
Com poden els contes ajudar-nos a viure? Una de les seves virtuts és alleujar-nos de la paradoxa existencial: l’esquinç interior que experimentem entre la nostra tirada cap amunt, a la conquesta del sentit de viure, i la tensió cap a baix, a la gratificació dels sentits. Normalment vivim aquesta contradicció amb dolor. Quan ens deixem emportar pels plaers, l’entramat espiritual ens avisa: “Et perdràs esclavitzat pel vici.” Si ens retenim, la frustració s’apodera de nosaltres i sentim que tampoc l’encertem. Fins que ens topem amb una frase com aquesta: “De la rosa o del femer, d’on prové el perfum de la rosa?” que et fa pensar qui nodreix qui; perquè l’un alimenta l’altre. Una sola frase ens pot portar a la biosofia. I aquesta altra que escoltem en un conte africà: “Com més amunt pugen les branques de l’arbre, les seves arrels més s’enfonsen al terra.” N’hi ha prou per sentir-se salvats, alliberats. Perquè enfront de la tirania intel.lectual que t’obliga a escollir entre dos camps, un aprèn intuïtivament que pot pertànyer als dos. Com diu Henri Gougaud “Com més profund és el meu dimoni, més gran és el meu déu.” (Parce que plus mon diable est profond, plus mon Dieu est grand.”)
La doble contrarietat
Temps era temps que un sultà, la sang freda del qual era llegendària, va dir ufanós davant el plenari del consell:
- M’agradaria conèixer algú capaç de donar-me una contrarietat que n’incorporés una altra.
Per més que visirs, ministres i consellers es rebreguessin les barbes, els nassos i les orelles... ningú no va aconseguir esprémer prou el cervell per extreure’n la sagaç idea. Exultant, el sultà s’aixecà i es disposà a cloure la sessió.
Baixà del tro i tan bon punt feu el primer pas, l’ajudant primer li passà la mà per les natges. El sultà es sobresaltà i girant-se bramà:
- Què fas? Això no està gens bé. Què t’ha agafat?
- Perdoni, gran sultà!, contestà l’ajudant. Em pensava que era la seva dona.
Quan va morir Calders no se quin incapaç va dir que havia estat un bon escriptor però d'un "gènere menor". No recordo qui era, però segurament devia ser algun d'aquells que no tenen gaire cosa a dir i per a compensar-ho acaben embolicant el discurs i omplin pàgines.
I s'ha fet servir tradicionalment per al teatre breu i humorístic, que es ple de valors i que representa una reserva de la llengua. S'ha desqualificat sistemàticament. Com que la meva tesi va d'això, imagina't si el tema em té sensibilitzada.
D'altra banda, Narcís, m'encanten els contes que provenen de la tradició oral. No et pensis. Són la mare dels ous. On pouen tots els altres. Pengen molts, que en gaudirem.
Ja sé que usar aquest recurs en filosofia comporta els seus riscos i permet fer passar conill per bèstia grossa, però no deixa de ser veritat que hi ha certeses que se senten i no sabem com explicar. Quan el conte ha travessat els segles les diverses boques per on ha passat li han destil.lat saviesa.
I n'escric molts. En tinc un munt. Crec que ja n'has llegit algun, però dels més curts. Ja fa molts anys que el gènere està més que refet i reinvindicat. A banda dels escriptors catalans que tu esmentes, n'hi ha tants en altres llengües que no es poden comptar. Però permet-me, ja que toquem un dels temes que més m'agrada del món, citar-ne alguns dels meus preferits: Cortázar, Borges, Pardo Bazán, K. Mansfield, Poe, Monterrosso, Bioy Casares i el llarguíssim etc. que ocupa les meves prestatgeries.
És un tema que m'apassiona. I tinc clar que els contes fan molt per ajudar-nos a viure. Almenys a mi. Per això en penjo tants d'aquells tan breus al fèisbuc.
En fi, Narcís, un cop més, infinites gràcies.
I aquesta frase, l'he trobat especialment bonica:“Com més amunt pugen les branques de l’arbre, les seves arrels més s’enfonsen al terra.”
Petons!