norge |
dimecres, 27 de gener de 2010 | 20:39h
Aquests darrers dies, no sé si a causa de la pluja i del fred o la música amb la que he caminat, he tingut molts moments en que m'he quedat plantat dempeus al carrer distret amb pensaments i recòrds. Els dies freds i grisos, com el d'ahir, m'agrada sortir a caminar carrer Prim avall fins a la Rambla, a una hora d'assegurada tranquilitat com ho és les 4 de la tarda d'un diumenge. Em poso els auriculars i sense quasi adonar-me'n em trobo a la platja. No porto el mòbil. Fa dies que que el vaig apagar i encara és hora de que l'encengui altre cop. Les ones són altes. Les espio i les veig jugar. Son com terribles però tendres cadells de tsunami. A l'altra punta de la platja es veu corrent un gos. Em sembla que borda però no puc sentir-lo. Miro més enllà de l'animal i veig una silueta amb les mans a la butxaca que mira les ones, com feia jo fa un moment. Penso que si fos estiu no s'hi podria estar aqui a aquesta hora fent això. O potser sí. Penso que si fos tardor i fos una mica més tard, la silueta seria una forma negra retallada pel sol de ponent. Noto el vent a les cames. Em trec les mans de la butxaca i quan em poso la caputxa vermella se'm treu un auricular, la qual cosa em fa sentir un lladruc del gos i una veu que el crida. No és un gos. Es diu Kera i és una gossa. Suposo que Kera es un nom de gossa i s'escriu amb K.
Torno a la música i em poso a caminar. A sobre de Mataró hi ha un gran núvol enfadat. Sempre que miro cap allà penso el mateix; en una persona o dues, en mataronines i mataronins, en el tranvia, en la Sala Cabanyes, les Santes, una actitud i algunes nits. I com si fos un floquet de cabell que em tapa els ulls, me l'aparto de la vista amb la mà i segueixo el tren que ve de Montgat. Fa uns segons que el sento. El segueixo amb la vista fins que passa per davant de la llotja i despareix a l'estació. Enllaço uns recòrds amb uns altres. Cada cop que agafava el tren, fa anys, em feia il·lusió. Ho penso i ric perquè ara l'evito tant com puc. I no només això. El primer record que tinc del tren de rodalíes fou gravat un diumenge al matí en que el meu pare i jo vam anar a Barcelona. Vam arribar a l'Estació de França. Vam estar voltant pel Born, Plaça Catalunya, el Parc de la Ciutadella i Arc de Triomf. Quan tornavem cap a Badalona jo seia content i mirava un peix de colors que tenia a una bossa de plàstic amb aigua. Mirava el peix i mirava el mar. Em sembla recordar un xic de remordiment. La veritat és que no recordo haver vist mai aquell peix de colors a casa.
Quan miro cap a l'oest me n'adono que ja no veig el sol i sol veig una tènue brillantor en el cel baix. Com quelcom que s'acaba. Com un llibre que es tanca, com una vida que s'apaga, com un bès de bona nit. S'han encès els llums de la ciutat. Els del cel no han sortit. O potser és que no els veiem. Els peus m'han dut ben enllà per la platja i ja és hora de tornar. De camí a les cases hi veig llum, amb escenes silencioses de càlida quotidianitat. Un calfred. Una peça al trencaclosques. Enfilo Mercè amunt amb més preguntes per fer-te.
Torno a la música i em poso a caminar. A sobre de Mataró hi ha un gran núvol enfadat. Sempre que miro cap allà penso el mateix; en una persona o dues, en mataronines i mataronins, en el tranvia, en la Sala Cabanyes, les Santes, una actitud i algunes nits. I com si fos un floquet de cabell que em tapa els ulls, me l'aparto de la vista amb la mà i segueixo el tren que ve de Montgat. Fa uns segons que el sento. El segueixo amb la vista fins que passa per davant de la llotja i despareix a l'estació. Enllaço uns recòrds amb uns altres. Cada cop que agafava el tren, fa anys, em feia il·lusió. Ho penso i ric perquè ara l'evito tant com puc. I no només això. El primer record que tinc del tren de rodalíes fou gravat un diumenge al matí en que el meu pare i jo vam anar a Barcelona. Vam arribar a l'Estació de França. Vam estar voltant pel Born, Plaça Catalunya, el Parc de la Ciutadella i Arc de Triomf. Quan tornavem cap a Badalona jo seia content i mirava un peix de colors que tenia a una bossa de plàstic amb aigua. Mirava el peix i mirava el mar. Em sembla recordar un xic de remordiment. La veritat és que no recordo haver vist mai aquell peix de colors a casa.
Quan miro cap a l'oest me n'adono que ja no veig el sol i sol veig una tènue brillantor en el cel baix. Com quelcom que s'acaba. Com un llibre que es tanca, com una vida que s'apaga, com un bès de bona nit. S'han encès els llums de la ciutat. Els del cel no han sortit. O potser és que no els veiem. Els peus m'han dut ben enllà per la platja i ja és hora de tornar. De camí a les cases hi veig llum, amb escenes silencioses de càlida quotidianitat. Un calfred. Una peça al trencaclosques. Enfilo Mercè amunt amb més preguntes per fer-te.
Bon dia i ... continúa el fred !