Acab de tornar de l’excusat i estic desfet. M’he posat els dits fins a la gargamella i he inventat tots els espasmes que he sabut per expulsar aquesta bilis negra que m’enverina. No hi ha hagut sort. Només m’han sortit unes fleumes que suraven damunt l’aigua com illes negroses i mòbils. Res pus. He agafat un dels teus caramels de menta per treure’m el mal gust de boca. Mira per on un caramel d’un verd transparent m’ha fet conèixer una de les teves formes d’enteranyinar-me: deixar penyores. I no ho feies sense voler. Cadascuna la trob en el lloc precís en què la necessit, en què em fa falta. M’has caçat les faltes quan semblava que la fredor seca com l’acer era el teu aire. Per a un home que fins que et va veure habitava dins la vida a l’ombra, dins la creació d’una ombra on no entràs ningú, fores el sismògraf que crea terribles tremolors, com aquests mateixos que ara es repeteixen amb sacsejades més lentes i espaiades, que no se sap mai si són el resultat de l’eco d’un gran trasbals o l’anunci d’un altre trasbals superior, i, alhora, els enregistra en una màquina secreta com totes les pròtesis que et feien la tècnica en comunicacions més crac que coneixia, la hacker més desitjada per segons qui volgués fer operacions del màxim risc amb la màxima seguretat.

Mir el rellotge i compt el temps. Hi ha una desacceleració d’aquesta taquicàrdia menudeua com un corcó que puc sentir en el batec de les venes més superficials. Les venes dels polsos ja no estan tan inflades, i els dits poden encadenar frases que em distreuen i em fan perdre la memòria. Voldria tenir un Palau dels Records, així, amb majúscules, em digueres quan llegia un estudi sobre la gatera com a font de saviesa. In vino veritas. I tot seguit m’ordenares amb aquella veu inquisitiva que em col·locava: Llegeix-me’n unes frases. I com un esclau libi et vaig obeir tot d’una: «El verb viure és simultàniament transitiu i intransitiu, designa a la vegada el fet d’esser viu i l’acte de d’experimentar alguna cosa, testimonia una solidaritat paradoxal entre l’esser al món i l’art d’esser-ne l’espectador. Viure és estar alhora en el món i a fora; és per un miracle precari, reservori actiu, en un mateix gest, de l’íntim i el llunyà.» No hi estic d’acord, digueres enfadada com si t’hagués insultat, t’aixecares i et preparares un whisky sol que et begueres d’un glop sense demanar-me tan sols si volia res.

No hi ha cosa més corprenedora que l’aparició de l’esdeveniment que ja hem predit. Aquest és el meu estat actual. No puc baratar cap dels moviments del joc que ha de passar amb la puntualitat d’un rellotge suís. Un joc mortal en què només som una baula que es troba en la mateixa situació de perill que algunes altres més pròximes a l’epicentre de l’acció. Tu, sense anar més enfora, que no he pogut entendre mai com has triat una trinxera tan de primera fila quan et passaves molts de vespres plorant entre somnis com una nina petita a qui fa por la fosca. Em coneixia bé el teu cantet. Com que quasi no tenc son amb la coca i les pastilles, podia espiar el teu dormir inquiet, convuls, sempre a punt d’un somnambulisme que no vares voler reconèixer mai com si allò fos una tara que et convertia en una noninguna als meus ulls que et repassaven tot el dia, o tot el temps del dia en què acomplia les teves ordres.

Vénc de l’excusat un altre cop. Quan m’aficava el netejador entre les genives m’he vist tota la dentició feta amb canins. Tens boca de llop, em regirares quan ho digueres un matí mentre em rentava les dents i no t’esperava. Sempre hem d’estar preparats per a un atac. Em repeties quan et volia fer saber que jo només era un baldat que s’apuntava a aquella història per la grapada d’euros que em permetria viure sense privacions. Semblava que em creies. Em llançaves una mirada de commiseració com si fos invisible. Després m’he emprenyat perquè en aquesta cambra d’hotel, tan lletja com gran i segura, no puc anar al meu estudi, on tenc aquella bolla de cuir, un pes mort que colpeig i colpeig amb els guants de boxa i que em produeix amb la violència dels gestos i els tocs una revifament de la circulació sanguínia i un benestar acompanyat d’una estimulació cerebral. Necessit aquella sensació vivificant. Voldria projectar la mica de llum del meu pensament en una direcció nova que m’il·luminàs angles foscs, i per aconseguir això necessit que la claror es projecti sobre superfícies que ja sien lluminoses. Tu eres un d’aquests miralls mentals. Comprendre, em deies, és recordar.

Per què aquesta vegada em trob molt més alterat que altres cops que he fet el mateix? Ella sabia que hi havia una fatalitat en el nostre encontre, com si la bella descobrís totes les bèsties negres que ens envoltaven i em col·locàs en la categoria d’albí, de raresa, de trofeu de guerra. Quan estic davant l’ordinador amb la feina de la lluita em sembla que em despert i que en el fons no vivia, somniava. Cal crear relacions socials sempre més estretes entre la gent. Deies coses així i em feies plorera, em feies peguera, em feies boixera, i sabia que només em tocava practicar els silencis amb tota la cautela i la comèdia necessàries perquè el mecanisme anàs llatí i es precipitàs cap a la seva pròpia pèrdua.

El despotisme del gust anorrea tot allò que no pot assimilar. Com dins un mirall, confusament, però també a través de les llàgrimes he rebut la telefonada del meu contacte: tot s’ha acabat. Han detingut els set membres del grup. Han trobat les armes que ens indicares i tot el material informàtic. La bomba ha estat desactivada. Ella, la teva protegida, s’ha resistit molt i no t’ha denunciat. Segur que dirà el teu nom fals en algun interrogatori. Has fet un treball excel·lent. Quedaràs fora de joc una llarga temporada. Pots preparar unes llargues vacances. Ara, extenuat, amb la boca seca i el cap esflorat sé que hi ha un fora de camp entre ella i jo, misteriós. Aquestes frases, desconnectades molts de cops unes de les altres, es reparteixen la mateixa desolació i mostren la forma incandescent d’una absència.

[TEXT PUBLICAT AL SUPLEMENT L'ALMUDAINA DEL DIARIO DE MALLORCA DE DIA 24 DE GENER DE MMX]