Els jocs olímpics d’hivern del 2022 no es faran a Barcelona–Pirineus (a Catalunya) i si es féssin segurament no servirien per impulsar el país en la direcció que ens agradaria. Ara bé, fent l’esforç d’abstreure’ns de tots aquests condicionants negatius, el cert és que potser podria ser una bona ocasió per re-dibuixar-nos, de cara endins i de cara enfora. Per què el món ens vegi com el que som, un territori complex, molt més enllà de la mediterraneïtat tòpica, del sol, la platja i la disbauxa, per què la gent de l’àrea metropolitana s’adoni que és precisament el rere-país el que els dona força i sentit, i des de comarques es tornés a veure Barcelona no només com un xuclador de recursos i poder, sinó com la capital que ens articula i ens projecte. Que s’avancés , en definitiva, cap a la Catalunya-ciutat, cohesionada i re-equilibrada, llesta per integrar-se al món, començant, com no podia ser d’una altra manera, per la resta de territoris dels Països Catalans. En el marc de la transició a la sostenibilitat, uns jocs com aquests podrien servir per transformar les connexions entre la costa i l’interior (La Molina té estació de tren!) i tirar endavant nous projectes ferroviaris que venen de lluny, com la línia de tren entre La Pobla de Segur i Puigcerdà passant per la Seu d’Urgell o la prolongació del futur tren-tram fins a Berga, o més amunt.
Algú dirà que l’esport espectacle és un malbaratament de recurosos i esforços. Potser sí, però en un país que té un club de Futbol com a màxim referent intern i extern, no crec que aquest sigui una raó per prescindir d’un projecte així. I algú altra dirà que no es pot avançár a base d’esdeveniments, com si no ho féssim tots una mica, les persones, les entitats o els moviments socials. Els grans referents temporals col.lectius no poden fer-nos perdre de vista el dia a dia, evidentment, però ajuden a coordinar esforços i voluntats, a crear inèrcies, en diuen ara.
Repeteixo, no es farà i si es fes no es faria bé, però és relaxant pensar una mica en positiu, de tant en tant.
Penso que hi ha un error de concepte en el teu article quan dius que aquests jocs ajudarien, per exemple, a millorar determinades estructures (carreteres, vies...) perquè crec que, sense voler, tens al cap un model radial de principat.
Les vies de comunicació han de ser, també, pels municipis dels Pirineus, no pot ser que per canviar de vall sovint hagis de fer desenes de quilòmetres, que no existeixi un eix pirenaic potent (no hem refereixo al que hi ha ara), i extrapolant, que la majoria de les comunicacions que tenim la gent de Ponent passin per BCN o per l'area metropolitana. No crec que unes olimpiades d'hivern ajudessin a esmenar això, ans al contrari, segur que reforçarien aquesta centralitat.
Una altra cosa és que això hagi de ser incompatible amb connexions en horitzontal, que no passin inevitablement per Bcn. De fet, a l'escrit inicial ja parlo de la línia de tren que hauria d'unir Puigcerdà i La pobla de Segur( i d'allà cap a Lleida), passant per la Seu d'Urgell (i, si algun dia s'hi posen, cap a Andorra). Estem tant acostumats a que les coses es facin malament, que ens costa imaginar-nos que es pugin fer bé, o d'una altra manera, si més no.
Salut Ponent!
Salut.
Permeteu-me el meu escepticisme al respecte de l’altruisme de Barcelona vers el territori. Adam, seria molt maco el projecte vinculant Pirineus-Barcelona, però en una cosa així mai com a Barcelona com a melic del món en un projecte d’aquestes característiques. Perquè el que fem és el ridícul, una pallassada o fantasmada com diuen alguns. Crec que més aviat des de Barcelona s'ha pensat egoistament, doncs si es vol vincular el territori, potser que s'haguéssin posat d'acord primer, dic jo.
Hagués vist més lògic partir d’una opció més raonable com hagués pogut estar Vielha 2022 o Puigcerdà 2022 i vincular d’alguna manera a Barcelona, perquè no sigui dit. I potser així el món descobriria que a Catalunya hi ha vida més enllà de Barcelona.
Si sempre pensem que per vincular el territori hem de partir de Barcelona, potser sí que al final Catalunya serà considerada una ciutat-estat (sense estat, malauradament).
Crec que és el moment que ens deixem de complexes i impulsem els projectes des del territori que toca i si cal Barcelona com a convidada, no com a protagonista.
Salut
fes no es faria bé
Mentre la foto que acompanyi el progrés continuï sent una autopista de quatre carrils, aquesta vertebració del territori de què parles l'haurem de continuar somiant...
Si realment servissin per a això, benvinguts els jocs olímpics, però em temo que no anirien així les coses.
Salut!
PD: Per cert, Adam, l'altre dia vaig trobar a la motxilla el tornavís que et vaig guardar a Porté.
Però, des de l'aspecte realista, no veig què aporta Barcelona-Catalunya al projecte, amb quines instal-lacions i infraestructures es compta. Estem parlant de la Molina i el Port del Comte? Tuixén? Baqueira, que és la més preparada i la que més caiguda de neu registra habitualment, està quatre hores de Barcelona. Amb què comptem per presentar una proposta realment competent, amb annexionar-nos Andorra?
Perquè està clar que això és un esdeveniment en el que la neu i les instal-lacions són nomès dos dels factors que s'ha de considerar, però ambdós són imprescindibles!
El somnis, repeteixo, em semblen interessants, però darrere aquesta proposta concreta hi veig més una moviment populista, sense massa sentit ni una planificació realista, que una idea raonada amb pragmatisme.
I ho dic amb tot el carinyo per les estacions catalanes d'esquí, però l'entorn de Barcelona, no és ni el de Milà ni el de Vancouver.
I a més, pensar en positiu no és donar cobertura a les necessitats especulatives de les grans inversions interiors. Dir que sí, des del poder, és la més gran negació del país i el territori, la major part dels cops.
Salut!
Aleix