Des de l'any 2003 en què vam posar punt i final al pujolisme, la política catalana es troba en una fase de transició, d'interinatge. Venim d'una llum vella i caminem cap a una llum nova, però a l'entremig toca crepuscle. A vegades és una esplèndida posta de sol plena de bons auguris i a vegades és un vespre tenebrós amb llamps i trons, però sempre ens falta la llum. I fins que no enllestim aquest interinatge, fins que no retrobem la plena llum en tota la seva energia, totes les mirades seran tèrboles, totes les paraules sonaran com un murmuri indefinit. Sense llum, tot intent de cantar el país es quedarà a mitges perquè el país és a mig camí. Per això, les campanyes preelectorals que aquests darrers dies s'han
presentat són qualsevol cosa menys enlluernadores. Hi falta vida. Hi
falta espurna.
Els uns admeten que van segons i que la seva única esperança és una patacada de l'adversari a última hora. Sembla que no els importa fer una bona marca sinó solament arribar abans que aquell a qui tenen tanta ràbia. Al final hi veiem més una baralla de pati de col·legi que no pas un lideratge seriós i ferm. Falta llum. O ens estressen dient que vivim temps difícils, de manera que tornen a recórrer a la por: el món està fatal -diuen- i per això cal que governi gent seriosa. D'acord. I Montilla què hi té a veure, amb això? Que té un posat seriós és evident; i inexpressiu i tot; i d'estaquirot. Sovint et fa venir ganes de clavar-li un copet o donar-li una empenteta, a veure si torna a funcionar. Però la seriositat no és això. Ara mateix, el PSOE de Catalunya pot ser qualsevol cosa menys un partit seriós. Si no és que per seriós entenem sectari fins al punt que els seus propis militants i diputats se'n queixen o, directament, tanquen la paradeta. Recopilar la llista de queixes i baixes comença a fer por.
Els altres també són en ple crepuscle. També han fet un parell de vídeos. Per promoure això dels cativistes (un nom que no sembla destinat a fer gran fortuna), han emulat l'escena de Braveheart en què els irlandesos, aparentment aliats amb els anglesos, són a punt d'estomacar-se amb els escocesos. A l'hora de la veritat, però, s'ajunten contra els anglesos. Com s'ha d'entendre, doncs? Qui representa que són aquests dos bàndols que aparentment estan enfrontats però que a l'hora de la veritat tenen molt clar què defensen. Francament, jo no hauria trobat una metàfora millor de la sociovergència. Aquí també falta llum. I que no ens vinguin amb això que "començar il·lusiona" perquè venim de 23 anys de pujolisme i aquesta gent no es pot presentar ara com si fossin canalla immaculada. Després d'un temps en què va estar sonant molt aquella estrofa de Miquel Martí i Pol que deia que tot està per fer i tot és possible, ara ja dèiem que no, que no tot està per fer, que és fals que cada vegada tornem a començar de zero. El que vol sentir aquest país no són històries d'un enèsim enamorament sinó el premi de l'amor veritable. Llum, sisplau, llum.
I la llum va per una altra banda. Els focus mediàtics es giren ara cap a les cases d'aquells que ens demanaran el vot a la tardor, però mentrestant continua la remor de les consultes. Una remor de reunions, assemblees, intercanvi d'opinions i de recursos, un exercici de musculació col·lectiva. La campanya des de baix. I guiada per un estel inconfusible a dalt del cel. Anem fent el nostre camí guiats per la llum d'aquest estel, que la primera picada d'ullet de l'alba serà per a nosaltres.
Els altres també són en ple crepuscle. També han fet un parell de vídeos. Per promoure això dels cativistes (un nom que no sembla destinat a fer gran fortuna), han emulat l'escena de Braveheart en què els irlandesos, aparentment aliats amb els anglesos, són a punt d'estomacar-se amb els escocesos. A l'hora de la veritat, però, s'ajunten contra els anglesos. Com s'ha d'entendre, doncs? Qui representa que són aquests dos bàndols que aparentment estan enfrontats però que a l'hora de la veritat tenen molt clar què defensen. Francament, jo no hauria trobat una metàfora millor de la sociovergència. Aquí també falta llum. I que no ens vinguin amb això que "començar il·lusiona" perquè venim de 23 anys de pujolisme i aquesta gent no es pot presentar ara com si fossin canalla immaculada. Després d'un temps en què va estar sonant molt aquella estrofa de Miquel Martí i Pol que deia que tot està per fer i tot és possible, ara ja dèiem que no, que no tot està per fer, que és fals que cada vegada tornem a començar de zero. El que vol sentir aquest país no són històries d'un enèsim enamorament sinó el premi de l'amor veritable. Llum, sisplau, llum.
I la llum va per una altra banda. Els focus mediàtics es giren ara cap a les cases d'aquells que ens demanaran el vot a la tardor, però mentrestant continua la remor de les consultes. Una remor de reunions, assemblees, intercanvi d'opinions i de recursos, un exercici de musculació col·lectiva. La campanya des de baix. I guiada per un estel inconfusible a dalt del cel. Anem fent el nostre camí guiats per la llum d'aquest estel, que la primera picada d'ullet de l'alba serà per a nosaltres.
El debat sobre la llei de consultes en els termes en els quals s'ha plantejat aquí em resulta una barreja de "dejà vu" i de "dia de la marmota" i mostra, un cop més, la necessitat de que algú com Reagrupament faci una bona sotragada al patètic escenari polític català.
El debat que s'està mantenint aquí és el debat que ja em vist amb l'Estatut o amb la llei de finançament i mostra l'enorme hiprocresia i sectarisme de la classe política actual (i dels "supporters" respectius).
És evident que tant l'Estatut aprovat en referèndum, com la llei de finaçament que surt d'aquest estatut, com la llei de consultes és un mínim avenç (un miserable avenç diria jo) sobre el que teniem. Un miserable avenç que demostra el baix nivell de la classe política actual. Ho volguem reconéixer o no, els polítics espanyols (amb Rodríguez al capdavant) han resultat ser molt més hàbils que els (teòrics) nostres.
Ara bé, segons qui aconsegueix aquest miserable avenç, les posicions canvien. Quan CiU va vendre l'estatut com un avenç, ERC deia que en Mas era un traïdor (mentre callava sobre Montilla). Quan ERC ven que la llei de finançament és un gran acord, CiU els acusa de mentiders. Quan ERC ens ven que la llei de consultes és el millor que es pot aconseguir, CiU presenta una proposta de màxims i defensa el NO, i ERC i el seu entorn es queixen de la seva postura.
És a dir, RESPECTE LA LLEI DE CONSULTES, CiU I ERC TENEN ELS PAPERS CANVIATS RESPECTE L'ESTATUT.
Cap dels dos partits mostra la més mínima coherència i, sobretot, la més mínima vergonya. És més, en l'espai de dos anys han defensat postures ja no incoherents sino totalment contradictòries.
Ës evident que cap d'aquestes opcions ens pot conduïr a la independència. Formen part dels sistema que ens lliga a Espanya i els seus vots i les seves actuacions ens hi lliguen més.
Tant li fa, cal omplir les fantasies que us allunyen de la realitat d'alguna manera.
Lo més fotut és que hi ha Montilles que pesquen en aquestes aigües.
Xavier, parlaràs de l'enredada de la llei de consultes, que es faran només a condició que l'Estat les autoritzi? L'Estatut permet fer-ne sense el permís de l'Estat, però el PSC li ha dit al conseller Ausàs que no li donaria suport en aquest cas. Jo treballo a Governació i estic molt decebut pel que ha passat.
L’anunci de la federació de votar negativament a la Llei de Consultes
Populars per via de Referèndum, amb la coartada d’una proposta de
consultes ciutadanes que no existeix a cap altre lloc del món, posa de
manifest les contradiccions al si del partit conservador.
Aquesta actitud amaga la manca de voluntat de CiU d’impulsar
cap referèndum i de no donar suport a cap llei al Parlament que no
sigui impulsada per ells.
CiU reclamava la llei perquè pensava que Esquerra no seria
capaç d’aprovar el projecte al Govern i concloure la tramitació al
Parlament i, una vegada ha estat així, desacredita el que ells mateixos
van reclamar.
Si tan important per a CiU és regular la resta de consultes que
fixa l’Estatut (fòrums, enquestes, audiències públiques) i ho vol fer
en paral·lel a la tramitació final de la Llei de consultes per via de
referèndum, que presentin la seva proposició de llei per buscar el suport quan tramiti. Un
cop Esquerra ja ha verbalitzat aquest compromís, el que CiU no podrà
fer és seguir posant aquest suport com a excusa que amaga la seva
intenció real de no voler que s’aprovi la Llei de Consultes
Xavier, t'enllaço aquesta notícia que explica la fórmula de CiU per fer consultes sense permís previ del govern espanyol, i que lamentablement ERC i el PSC rebutgen. De veritat, mireu-vos ho perquè és un treball seriós si realment volem fer un dia la consulta oficial. Em sembla patètic el que està passant.
D'altra banda, això justifica el boicot a la llei? Si CiU té una proposta millor ja tindrem temps de comprovar-ho. Però que tot plegat serveixi per arribar a la conclusió que el país encara no està preparat per ser consultat em sembla allò de "ni faig ni deixo fer".
En continuarem parlant, Josefina.
Molt bo Xavier, ens volen menar a la eterna foscor, a l’ignorància, a l’estultícia, a la alienació i a la necrosi cerebral.
Una mancança si que hi trobo, en tota aquesta comèdia hi ha un actor “necessari” que no sé per quina raó has omès, és el que aguanta el ciri, per tal de fer possible l ‘escena, sense ell aquest sol malaltís ja s’hagués posat, i l’albada ens seria més propera.
Salutacions cordials.