carme.laura |
dimarts, 26 de gener de 2010 | 09:00h
Llegia una mena d'assaig de comprensió fàcil. Una raresa. Ha mirat per la finestra, el blau del cel s'entelava, de sobte grisejà. Eren els instants breus del capvesprol. La vesprada. Ha recordat uns versos que eren amagats, enfonsats al seu endins; la mare els hi havia ensenyat quan era ella era molt, molt xiqueta, els aprengué de cor sense entendre'ls. Una poesia religiosa que la mare aprengué també de petita, versos del "Roser de tot l'any" verdaguerià apresos fa cent anys a un poble de la Ribera. Quan la nena es va fer dona i aprengué a escriure la seva llengua, el poema havia estat oblidat; recordà els versos quan la mare moria i els hi recità amb veu baixeta, com una carícia.
Mama, te'n recordes?...
Tots els pensaments que tinc
cap a vós han pres volada
del primer del dematí
a l'últim de la vesprada.
Vostres seran los vinents,
vostra m'ànima sencera,
colliu amb mos pensaments
la planta pensamentera.
La mare somrigué amb dolç desvaliment.
Ha sentit un ofec, l'angoixa del no-res sense resposta.
cap a vós han pres volada
del primer del dematí
a l'últim de la vesprada.
Vostres seran los vinents,
vostra m'ànima sencera,
colliu amb mos pensaments
la planta pensamentera.
La mare somrigué amb dolç desvaliment.
Ha sentit un ofec, l'angoixa del no-res sense resposta.
