Pel que llegeixo, aquest any de vaques magres les rebaixes estant essent grasses.
No se si és cert -com diuen- que el tafaneig passa per caixa, o be la badoqueria només llueix les ales i vola cap a altres flors d'oportunitat que sols ensuma.
Sigui com sigui, als miradors vocacionals com jo, l'espectacle primaveral de les il·lusions consumistes de gener ens avança l'esclat de la primavera estacional, i passem la ma per la cara al TallBritánic que espera a anunciar la seva primavera particular i interessada, quan ja s'ha polit les peces que li havien sobrat de les temptacions desateses de Nadal i Reis.
Dos cops aquesta setmana, he anat a passejar per Barcelona la meva badoqueria conscient, aprofitant i escudant-me en gestions professionals i afers greus que, tot i essent-ho, no eren pas tan importants com la necessitat de palpar la realitat viva i no oblidar, que la vida és allò que ens passa per alt mentre estem atabalats amb altres coses.
Caminar amb rumb canviant, segons el vent de gentada i el magnetisme dels aparadors és una manera de navegar seguint una derrota aparentment erràtica, però finament guiada pel nas i els ulls en substitució de la brúixola i el sextant, una navegació sense navegadors que ens porta cap on no ens portarien les cerques de google que ni sabríem com fer.
Mai anem tan lluny com quan no anem enlloc ni mai trobem tantes coses com quan no les cerquem, així doncs, cal deixar-se portar i apartar-se del discurs après i matxucat, no cal pensar quan nomès cal sentir, el pensament ve sol i els raonaments s'expressen amb llibertat sense pre-judicis. Així el pensament únic desapareix com una pancarta arrugada l'endemà d'eleccions i recuperem dos dits de front. Podem veure la realitat, si aconseguim mira-la com si no hi fóssim, sense que ens la expliquin i sense explicar-nos-la.
Una manera d'anar de rebaixes, és anar a veure als que van de rebaixes. L'experiència és molt interessant, com ho són totes aquelles que no ens diuen que ho són i les hem de descobrir per nosaltres mateixos.
Entrant a qualsevol botiga, primerament miro que fan els presumptes compradors i en segon lloc miro què venen a la botiga. No veig gaires cares d'il·lusió, mes aviat són de patiment, de dubte, sobretot quan confronten el preu de l'etiqueta amb aquell número que no és tal, i la balança de la felicitat comprada oscil·la amb el contrapès de la cartera o la targeta. No haurien de ser tan emocionades les cares de la recerca de l'oportunitat com les dels culers en un partit de futbol amb empat a zero?. Doncs no.
Anar de rebaixes és anar de caça, i els oportunistes, com el el caçador, pateixen per por de perdre l'oportunitat. Si l'aconsegueixen, pateixen per les que no han sabut veure o les que se'ls han escapat.
He entrat a botigues per la curiositat de saber que venen i n'he sortit, curiosament, sense saber-ho: en diuen botigues de regal i són innòcues, inodores i gustoses com una patata cruixent que fa passar el caprici de la gana al preu d'un dinar amb ets i uts. Alimenten amb l'olor.
Diuen que Amaltea va nodrir Zeus amb llet de cabra i el deu l'obsequià amb el corn de la bestia ple del que mai s'acaba; és una llàstima que les targetes de crèdit no siguin exactament l'evolució de la cornucòpia, encara que hi ha qui ho pensi, però s'equivoca.
Hi ha gent que gasta diners que no té per compar coses que no necessita, i que, a mes, no se les pot permetre. El resultat es que s'ha de vendre un tros de vida per pagar aquesta manera de no viure.
No vull acabar amb una visió negativa de les rebaixes, jo també he aprofitat l'oportunitat de fer un post que trenqui el pensament únic de l'actualitat.
