Sona la música de presentació en tots els actes polítics d'ERC -creada per Pep Sala, ex-membre de Sau-. Entren Ramon Arribas i Carod-Rovira. El primer vestit de gris, sense massa a ressaltar i, el segon, molt elegant, encorbatat i de roba fosca -potser és roba del seu amic Just de Nin (Armand Bassi).

L'escenari, senzill, una petita tarima i al darrera una pancarta de cartó fusta sota el lema "Nou Estatut i finançament just". "Per la Catalunya social". Per sota del lema, unes mans unides extretes d'una actuació castellera, volent representar una mena de "la unió fa la força".

El primer a parlar -uns 5 o 10 minuts- ha estat el regidor terrassenc. Entre els mitjans de comunicació, una televisió que no he pogut identificar (TVC?) i una càmara de Canal Català TV, el nou canal que aglutina diferents canals locals de Catalunya. Arribas ha explicat, d'una forma força àgil i sense fer-se pesat, com els fets que ens han portat a l'actual crispació en la vida política, ha tractat per sobre el tema de l'Estatut i s'ha desfogat comentant el linxament que, en paraules seves (i, que jo subscric), està patint el partit republicà. Arribas ha millorat molt la seva oratòria en públic, els primers cops que el vaig veure era un principiant -potser a les seves classes de geografia a la UAB se'n sortia, però en actes polítics al costat d'altres càrrecs del seu partit, quedava una mica bastant apagat-.

Acaba i presenta l'entrada en escena de Carod-Rovira. Comença agraïnt la presència de la gent tot recordant que fa dos anys -jo també hi era, i al mateix lloc- va viure uns dies molt emocionants, plens de duresa política contra la seva persona. Es tracta del moment dels "Fets de Perpinyà", que el van portar a dimitir. Aquell dia el local no estava a vessar, és que va estar a punt de petar de gent, envoltats d'una crispació agermanada brutal, d'una solidaritat que només en certs moments de la història es pot palpar. Aquell dia hi havia gent que no era d'ERC, sino que venien a defensar aquesta cosa de la qual tant es parla: la dignitat nacional.

Bé, tornant al present, puc assegurar que la quantitat de públic que he vist no demostra que hi hagi un baix interès en la política, ans el contrari, i així ho ha ben dit al començar el president d'ERC. Carod ha començat parlant amb un to tranquil, poc típic dels seus mítings electorals, més similar a una conferència que a un acte per exacerbar les masses. Més endavant s'ha animat una mica, però sense esbarar-se gens i molt seriós, fent poca broma -cosa tant típica i tòpica per animar les bases d'un partit polític en èpoques electorals-. Ha fet un repàs històric molt ben entrelligat, començant per la Mancomunitat, l'Estatut del 32 (amb Companys), els fets del 34 -amb el Govern de la Generalitat de pet a la presó-, l'alçament militar del 36, la dictadura, l'arribada de la democràcia, l'Estatut del 79 i, tot per arribar a l'actualitat i deixar constància que la història es repeteix, en diferents formes, però seguint camins cíclics que cal no oblidar per a poder entendre el present. Deixa caure que amb la democràcia Espanya es va trobar amb el problema basc i català, i en menor mesura gallec, a la solució del qual tots els altres territoris s'hi van apuntar, sense ni pensar-s'ho, sense saber què trobarien ni voler res d'especial. Definitivament no ho veig com un míting típic, més aviat com una conferència per deixar constància d'algunes coses, com ja veurem més endavant.

Comença el tema estrella de la nit: El finançament. "Àlaba i Navarra mai han pagat impostos a Espanya". Explica que Euskadi, amb l'arribada de la democràcia, va deixar clares i lligades dues de les reivindicacions claus per poder gaudir d'autonomia: "La caixa i la porra", o el què és el mateix, el finançament i la policia pròpia. "Els ajuntaments d'Euskadi estan molt més ben finançats que els de Catalunya".

Comença a tractar el tema de la reforma de l'Estatut en curs: "1'5 milions de catalans amb rendes per sota de la mitjana espanyola, el 18% de families catalanes són pobres (o el què és el mateix, amb dificultats per arribar a final de mes...), moltes de les quals immigrants". Segueix amb un to de veu molt diferent a l'utilitzat en mítings polítics, més pausat i seriós. Es recrea fins a l'extenuació amb el tema del finançament, pràcticament monotemàtic fins al final. Entre el públic, alguna persona de la tercera edat (no sé quines són la primera i la segona!), bastant exaltada, fent comentaris en veu alta, deixant entreveure unes dosis de frustració i ràbia per la situació actual. Carod, parlant de la premsa intoxicant espanyola, deixa caure un titular d'un diari extremeny: "Que gana Extremadura con el "Estatut"?". Resposta: "Que és que hi ha de guanyar alguna cosa?".

Tema immigració: Algunes dades: 10% de la població, o sigui, 700.000 ciutadans de Catalunya són immigrants ^{(puntualització meva: es refereix a immigrants de fora de la Península Ibèrica)}. Ha comentat, a través d'un tema d'actualitat com és la pista 4 de l'aeroport de Madrid (Barajas), que a Catalunya li cal tenir la capacitat de decisió en infraestructures per a poder coordinar a voluntat pròpia els destins físics (viatges) i econòmics de la forma que des d'aquí es cregui més convenient. Deixant caure la següent frase: Tenen la mentalitat que "tot comença a la Puerta del Sol". Seguint amb aquest tema ha acabat dient que aquests problemes econòmics i decisoris es podrien solucionar, en gran part, amb el text d'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. Tot i que, en paraules seves, "ja se sabia que tot no ho podien acceptar des de Madrid".

Després de fer molt, molt èmfasi amb el tema del finançament, ha tocat una mica el tema del terme "nació" a l'Estatut. "Ja no ho som, ara som un Preàmbul". "Tanta por els fa reconèixer això?" "No poden entendre que en un estat poden haver-hi varies nacions?" "Tot això és el que dóna de si l'Espanya Plural?" Ha posat com a exemple de respecte a Toni Blair, ja que "parla amb total naturalitat de la nació escocesa". Per arribar a dir que "el problema és que pensen: "Si aquests són una nació, nosaltres què som? Per començar, el què són ells, ells mateixos ho han de decidir i, per altra banda, quan diem que som una nació no ho diem en contra de ningú, sino a favor nostra".

De cop surt el tema de l'Acord Mas-Zapatero, amb al·lusions a temes fotogràfics inclòs, i deixant constància que, tot i ser un mal acord, és millor que l'Estatut del 79, però res a veure amb el del 30 de setembre. "Per aconseguir això no calia fer un nou Estatut". Ha deixat constància del desgast social i polític que haurà comportat dos anys de debat "per aconseguir això", amb un finançament insuficient i el terme nació fora del text. "El què diu el Preàmbul sobre el terme nació és humiliant!" S'ha queixat que es vulgui lligar un possible -que no provable- NO a l'Estatut per part d'ERC amb el fet d'estar obligats a deixar la governabilitat del Govern de Catalunya (no ha dit res dels pactes a Madrid). S'ha queixat de les pressions que està patint ERC des dels poders fàctics estatals i nacionals. Per acabar dient, "mani qui mani a Madrid (dretes o esquerres), la dreta catalana sempre hi acaba pactant." Sense personalitzar ni concretar en cap moment, les crítiques a CIU han estat a l'ordre del dia, però amb força educació, per no dir que es mossegava la llengua per no parlar més del compte.

No s'ha posicionat sobre què farà ERC davant el referèndum de l'Estatut, però ha deixat entendre que la discussió està entre el NO i l'abstenció -personalment, crec que acabaran decantant-se per l'abstenció-.

I, per acabar, ha tret un tema delicat: ha deixat entreveure en forma de pregunta, que podria ser que en uns mesos Euskadi fes uns passos importants endavant, deixant constància que Catalunya, "que sempre ha actuat pacíficament i amb la llei a la mà" hi surt pagant més del compte i sense avançar, "igual que el 1979".