rdelhoyo |
divendres, 22 de gener de 2010 | 12:27h
M'he pres la llibertat d'agafar un títol d'un llibre de poemes d'en Màrius Sampere per parlar d'un llibre de relats de la jove i prometedora autora Roser Caño Valls. El llibre es titula "A l'altra banda del riu" i ha estat editat per Setzevents.
El llibre ens aporta una nova i original veu literària que no pot passar desapercebuda. Els relats formen un conjunt unitari de gran bellesa. Imbuits de trets psicològics, poètics i simbòlics, ens parlen de la vida líquida enfront de la vida consolidada. La vida flueix i al llarg dels anys anem canviant, modificant criteris i horitzonts. Ja no sóc el jove, ni l'adolescent, ni l'infant, però tots els que vaig ser són en mi i l'experiència vital m'ha anat transformant.
El llibre ens aporta una nova i original veu literària que no pot passar desapercebuda. Els relats formen un conjunt unitari de gran bellesa. Imbuits de trets psicològics, poètics i simbòlics, ens parlen de la vida líquida enfront de la vida consolidada. La vida flueix i al llarg dels anys anem canviant, modificant criteris i horitzonts. Ja no sóc el jove, ni l'adolescent, ni l'infant, però tots els que vaig ser són en mi i l'experiència vital m'ha anat transformant.
Al diferència de Jorge Manrique, que deia que "Nuestras vidas son los ríos/ que van a dar en la mar/ que es el morir", els protagonistas del llibre van a l'altra banda del riu i, en creuar-lo, es produiex un canvi a les seves vides, canvis de vegades tan intensos que provoquen una metamorfosi. Per això em recordava "La cançó de la metamorfosi", de Màrius Sampere, i també "Oniris i el tret del caçador", del mateix autor, on Oniris es desperta per morir.
El recull dibuixa una paràbola que comença amb el relat "La tomba de l'eruga" on una noia es converteix en eruga i forma la crisàide, i acaba amb el relat "A l'altra banda del riu" on la crisàlide es transforma en papallona i vola. Em recordava la Mercè Rodoreda quan escriu allò de "vola, vola, Colometa", però no només per això. La Roser Caño Valls, admiradora de la Mercè Rodoreda, s'ha inspirat en alguns contes de la gran autora catalana, especialment en els del recull "La meva Cristina i altres contes", contes molt suggeridors on els personatges es giren d'esquena a la realitat que els condiciona i amb una mirada nova, sorgida del subconscient, flueixen cap a la transformació metamòrfica.
També m'ha semblat veure rastres d'en Pere Calders pel que fa al realisme fantàstic d'alguns relats. No obstant això, "A l'altra banda del riu" és més rodoredià que calderià. Tot i així, i tenint en compte aquestes influències, torno a dir que em sembla que la Roser Caño Valls ens aporta una nova i original veu literària que, com deia al començament, no pot passar desapercebuda.
Cal, alhora, reivindicar el relat com a gènere literari de gran tradició a les nostres lletres però amb poc interés de lectors i editorials.
El recull dibuixa una paràbola que comença amb el relat "La tomba de l'eruga" on una noia es converteix en eruga i forma la crisàide, i acaba amb el relat "A l'altra banda del riu" on la crisàlide es transforma en papallona i vola. Em recordava la Mercè Rodoreda quan escriu allò de "vola, vola, Colometa", però no només per això. La Roser Caño Valls, admiradora de la Mercè Rodoreda, s'ha inspirat en alguns contes de la gran autora catalana, especialment en els del recull "La meva Cristina i altres contes", contes molt suggeridors on els personatges es giren d'esquena a la realitat que els condiciona i amb una mirada nova, sorgida del subconscient, flueixen cap a la transformació metamòrfica.
També m'ha semblat veure rastres d'en Pere Calders pel que fa al realisme fantàstic d'alguns relats. No obstant això, "A l'altra banda del riu" és més rodoredià que calderià. Tot i així, i tenint en compte aquestes influències, torno a dir que em sembla que la Roser Caño Valls ens aporta una nova i original veu literària que, com deia al començament, no pot passar desapercebuda.
Cal, alhora, reivindicar el relat com a gènere literari de gran tradició a les nostres lletres però amb poc interés de lectors i editorials.
Sí: s'ha de reivindicar el conte.
Salut i literatura!
Àstrid