'Però què dius, si em sembla que cada dia sóc una mica més baixet', em respon quan li dic 'Cesk, t'has fet gran'. Ho vaig comprovar divendres passat al concert a l'Auditori, on presentava amb els Altres Bandais les cançons del disc nou, 'La mà dels qui t'esperen'. Quan van aparèixer damunt l'escenari em van venir unes ganes boges d'enfilar-m'hi i abraçar-los. De fet, crec que no em vaig treure el somriure estúpid de la cara en tot el concert. Era una cita especial. Era la primera vegada que els anava a veure com a ex-teclista, i la veritat és que vaig xalar.
En Cesk s'ha fet gran i ara ja no només canta cançons sinó que les interpreta. Se sent molt més còmode damunt l'escenari, i això es nota. Si no estàs a gust, no fas pallassades ni imites el Núñez de Crackòvia. Dic jo. Té el rodatge d'algú que porta cinc anys 'patejant' els escenaris del país, i això es nota. Té el control, de l'escena i de la veu, i mostra confiança.
Escoltant aquests dies el disc i pensant en aquests últims anys m'adono no només que ha crescut (encara que continuï sense arribar al metre seixanta; com jo, vaja) sinó que l'he vist fer-se gran. I em vénen al cap muntanyes d'imatges, moments i cançons...L'he vist enamorar-se i perdre'n la il·lusió; patir quan li han trencat el cor i patir també quan ha estat ell qui l'ha trencat. En aquests gairebé deu anys que fa que ens coneixem, li he llegit poemes i lletres en procés, i li he escoltat cançons a mitges. L'he vist engegar un projecte que l'ha portat a guanyar premis, a rodar pel país i a gravar tres discos.
Ens hem fet companyia, hem fugit a prop del mar per posar-nos al dia ('Encara que sigui dos cops l'any, tornarem a brindar per la vida'), hem compartit cigarretes ('Que no ho havies deixat?'), ens hem regalat poemes, hem descobert cançons, hem anat a concerts i hem escrit a quatre mans. Ens hem fet de confidents, d'alcavots i hem rigut fins agafar mal de panxa. L'aprecio i, perquè ara el veig, fent realitat els seus somnis des de la humilitat i sense renunciar als seus principis, m'agrada dir que em sento orgullosa d'ell.
Tens molta raó bel...la primera vegada que us vaig veure va ser a la nau de banyoles, deu fer uns 3 anys... Tots molt tímids, però molt macus :-)...
A més sóc un dels afortunats que he pogut anar molts dimarts al cercle, de girona, a escoltar els concerts que hi fa en Cesk cada 15 dies i l'evolució ha sigut brutal... de no mirar-nos a les cares ha passat a fer bromes constantment (tot i que l'humor no és el seu millor registre, eh?) i a tocar segur de si mateix... I tant que s'ha fet gran... I molt!!