jmsansalvador |
dijous, 21 de gener de 2010 | 20:36h
Un company de redacció de la revista Parlem de Sarrià se sorprèn del següent bocí d'un apunt meu en el número 70 d'aquella publicació : "Prou que ho recorden els sarrianencs -les sarrianenques- de l'època, i els més joves o de més recent arribada ho hem pogut conèixer a través de la prosa amiga de J.B., en els seu articles Els anys de la Citrània, a Parlem de Sarrià i al llibre Sarrià de Ter, el paper de la història."
El company de redacció troba un gat de tres peus en el concepte prosa amiga. En efecte, no és cap combinació usual de substantiu i adjectiu, però tampoc s'hi pot albirar cap càrrega irònica, àcida o socarrona. Prosa amiga vol dir exactament això: prosa cordial, prosa amable, prosa entranyable. Si fos possible graduar la intensitat d'un adjectiu, trobo que carregaria infinitament més cap al costat del "favorable" que no pas cap a la banda del "desfavorable".
Tampoc és cap oxímoron. Els conceptes "prosa" i "amistat" no xoquen. Sí que són oxímorons de totes totes aquelles expressions tan gastades en les cròniques bèl·liques : foc amic i força de pau. O fred infernal. O un nom genial per a una nova ONG : Duaners sense fronteres.
AnnaPortell |
divendres, 22 de gener de 2010 | 13:59h
"prosa amiga" la trobo molt encertada. No entenc al teu company. Més clara impossible i, més, quan estàs parlant de'n J.B, home polifacètic, modern... No? Ai! trobo que són ganes!
"Buscar tres peus al gat" és una expressió que s'utilitza normalment
quan algú vol justificar l'injustificable de tots les formes possibles.
Tot
i així, sembla lògic pensar, que és fàcil trobar-li tres peus a un gat,
quan el realment complicat seria buscar-li cinc, i és que aquesta dita
no era originalment així.
La primera vegada que es va citar va
ser el 1611 per Sebastián de Covarrubias al seu tractat "Tesoro de la
lengua castellana", on apareix:
Buscar cinco pies al
gato se dice de los que con sofisterías y embustes nos quieren hacer
entender lo imposible; nació de uno que quiso probar que la cola del
gato era pie.
Anys més tard, "el Quixot" (al seu
capítol 22 de la primera part) és quan modifica l'expressió usant tres
potes en lloc de cinc, i donada la popularitat d'aquest llibre, és l'ús
que se li ha anat donant des de llavors.
És per això que en
alguns països de l'america llatina tot i que l'expressió s'utilitza
poc, en cara es diu "buscar 5 peus al gat"
jmsansalvador |
dissabte, 23 de gener de 2010 | 19:09h
Estàs fet n crack, un erudi, una enciclopèdia amb potes (tres, quatre, cinc ...?) Gràcies pels aclariments i pels comentaris que sempre enriqueixen el bloc.
També m'agradaria saber algun dia perquè es busquen tres peus al gat i no un altre animal. Però això ja és més d'Enigmàrius.
quan algú vol justificar l'injustificable de tots les formes possibles.
Tot
i així, sembla lògic pensar, que és fàcil trobar-li tres peus a un gat,
quan el realment complicat seria buscar-li cinc, i és que aquesta dita
no era originalment així.
La primera vegada que es va citar va
ser el 1611 per Sebastián de Covarrubias al seu tractat "Tesoro de la
lengua castellana", on apareix:
Buscar cinco pies al
gato se dice de los que con sofisterías y embustes nos quieren hacer
entender lo imposible; nació de uno que quiso probar que la cola del
gato era pie.
Anys més tard, "el Quixot" (al seu
capítol 22 de la primera part) és quan modifica l'expressió usant tres
potes en lloc de cinc, i donada la popularitat d'aquest llibre, és l'ús
que se li ha anat donant des de llavors.
És per això que en
alguns països de l'america llatina tot i que l'expressió s'utilitza
poc, en cara es diu "buscar 5 peus al gat"
Gràcies pels aclariments i pels comentaris que sempre enriqueixen el bloc.
Ara, a descansar i fins dilluns, nano ! Gràcies !
En fi Josep Maria... hi ha gent que li busca "els tres peus al gat" sigui com sigui...