–És molt perillós. Vés-hi tu sol, no t’endugues el xic –li va demanar la mare, espantada pels esdeveniments.

            –Anem-hi tots tres, tu també. Estem escrivint la història i no t’ho pots perdre, estimada.

            –No ho sé, Miquel, tinc por... El senyor rector diu que els que donen suport a la república estan tots condemnats.

            –Condemnats? A què? Ell sí, que està comdemnat a dormir sol totes les nits! No ho veus, que se li ha acabat la corda, que ara les persones ja som lliures, amb opinió pròpia, sense que ningú no ens diga el que hem de pensar o de fer. Posa’t guapa, Caterina, que vull presumir de dona.

            Ma mare no va respondre. Va dibuixar un somriure, contagiada pel bon humor de mon pare, es va pintar els llavis i tots tres ens vam dirigir cap a l’ajuntament.

            La plaça era a gom de gent, desitjosa que la república també arribara a Burjassot. Els amics de mon pare ja eren a l’ajuntament i van sortir al balcó amb el quadre del rei a les mans. Tothom, des de baix, victorejava la república, tots cantaven i ballaven bojos de felicitat.

            –Com el voleu, amb el cap o sense? –van preguntar.

I abans que ningú poguera respondre, el van tirar daltabaix. Es va fer una gran foguera i tots ballaven en rotlle al voltant del quadre socarrat. Ma mare estava molt afrontada, convençuda que aquell era el comportament típic dels heretges. Mon pare ens agafava per les mans, mentre fèiem voltes i més voltes. Ma mare resava, segura que tot allò era pecat.

            –Tranquil·la, estimada, que no et condemnaràs! –li deia mon pare mentre reia per les butxaques.

Mai no l’havia vist tan feliç, tan content. Aquella imatge del meu pare rient i ballant m’ha acompanyat sempre. Si més no estic segur que va poder ser feliç ni que només fóra per un període curt de temps. Molt poca gent ha conegut la felicitat.

            Tots estaven enfollits d’alegria. Tant és així que com a colofó van fer esclatar una gran traca que, penjada dels balcons i de les parets, anava des de l’església parroquial fins a la plaça de l’ajuntament. El rector no hi va posar cap objecció, s’havia esvaït. Va desaparèixer durant una bona temporada, tots desconeixien el seu parador. Tots excepte jo. Era evident que se n’havia anat a Roma, a rebre instruccions directes del seu cap, el papa. En vista d’un esdeveniment tant preocupant com aquell –havien guanyat els heretges–, necessitava reforços per a combatre’ls. La felicitat s’encomana i el fet cert és que, una vegada que vaig treure les meus conclusions sobre on era el senyor rector, el meu vessant de republicà clandestí anava guanyat la batalla al de catòlic. Almenys era molt més fàcil el republicanisme, i estava a un pas de declarar-ho públicament. L’esclat del coets em va treure dels meus pensaments. Prèviament, abans d’encendre la traca, el coeter feia una mena de passejada per tot el trajecte, una mena d’aperitiu, de fer boca, i anava disparant, a dreta i a esquerra, habitualment a bon braç, trons de bac. Després, sota la traca, aquest home corria vertiginosament, com una pobra ànima en pena, amb un canya i una cosa encesa a l’estopí, atent per si de cas la traca feia «fil trencat», i aleshores calava foc a la resta. Admirava aquesta professió. Per a mi, aquests individus eren tots uns herois que s’acaraven valentament al foc i al soroll. En aquells instants, a causa del poc futur que s’albirava a la professió de papa, vaig decidir fer-me coeter, coeter republicà; però no un que fa traca sinó un mestre coeter, amb grans castells de focs d’artifici de molts colors. Em tancaria al meu laboratori i, vestit amb una bata blanca com les de metge, mesclaria les millors pólvores vingudes de la Xina. Em contractarien els reis i les reines per als seus casaments. D’aquest somni em vaig despertar ràpidament en contemplar les cendres del que havia estat el quadre que presidia el saló d’actes de l’ajuntament. Altra vegada la mala consciència es va apoderar de mi, era un nen molt dèbil. Quan tornara el senyor rector m’havia de confessar de molts mals pensaments, el més greu de tots el de ballar amb els heretges. Em vaig sentir abandonat pel meu conseller espiritual. El necessitava. Necessitava descansar la meua ànima. Valia més que m’apuntara els pecats, per si de cas el capellà trigava molt a tornar i me n’oblidava.

Fragment "Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria" (Barcanova)
http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html