Sóc autobiogràfic fins i tot quan parle d'un llenguado. Federico Fellini
Ahir hauria fet noranta anys, Fellini. No sé si és el meu director de cine preferit, però ara mateix no em ve al cap cap altre que m'haja regalat tanta tendresa i tanta poesia. Només de pensar en els seus films o en alguns trossets ja em ve el somriure a la boca i la música de Nino Rota al cap. Feu la prova, penseu: Amarcord, o millor encara, penseu en l'escena de la classe de grec, o en Anna Magnani a Roma, o el final d'E la nave va, o Giuletta Masina a La Strada. Totes les seues pel.lícules tenen alguna cosa que t'arriba directe al moll de l'os, una llum com de record d'infància. Deia Pasolini que la poesia i la màgia que transfiguraven la realitat en els films de Fellini eren pur amor, excès d'afecte, deia: el seu amor per la realitat és més fort que la realitat, deia que Fellini filmava amb una tal intensitat d'afecte que transformava la realitat. No sé si era això, però sé que moltes de les seues pel.lícules són com un cau de tendresa, com un d'eixos records que m'agrada recordar.
I ara he recordat els desapareguts Banys de Sant Sebastià de la Barceloneta (o Orientals, que ara dubto). Al costat dels també desapareguts "xiringuitus". El gato negro. Menjaves arròs amb els peus ficats a la sorra.
Aquells banys eren la cosa més felliniana del món!!!
Besets. M'agrada el blog, m'entren ganes d'anar a Itàlia...