Dies arrere, el successor de Ricardo Costa en la taulada del PPCV, Antonio Clemente, assegurava que l’any 2009 es tancava amb un augment significatiu de militants: més de 13.000 noves afiliacions! «Aquests del PP se les pinten a l’oli!», ho han descreditat alguns. D’altres, però, s’han tirat les mans al cap, encesos d’indignació democràtica: com pot ser que un partit cresca en militants quan està avivat d’acusacions per corrupció, quan s’ha demostrat que es gasten els diners públics en captrixos i trellats, que practiquen el caciquisme sense complexos!
Estic convençut que eixe creixement d’afiliacions és cosa certa. També estic convençut que el PP revalidarà la majoria absoluta a les properes eleccions. I la causa d’aquesta victòria irreversible no és només perquè l’oposició, en particular el ser sense ser d’Alarte, no siga percebuda com una alternativa convincent al despotisme assolador de Camps, Costa, Fabra, Rus i tutti quanti.... És davant d’aquesta falta d’il·lusió que apareix la filosofia popular, tan conservadora en ocasions, per a convèncer-nos: «Aconformem-nos amb aquest bon senyor, no en vinga un altre pitjor!».
El franquisme va deixar molta llavor fecunda en l’imaginari polític col·lectiu. Així, la falta de tradició i de cultura han convertit la democràcia d’ací en una vulgar confrontació, el guanyador de la qual imposa als altres «rodilla en tierra» i el seu embut. Com si diguérem: hem passat de la dictadura vitalícia a la dictadura temporal per sufragi universal directe. Ací, els qui guanyen no governen: manen. Per això es creuen legitimats per mentir, censurar, manipular, fer ús capritxós dels diners públics... De més a més, no hi ha institucions al marge del poder polític que vetlen per la transparència, l’honradesa o l’ètica democràtica de les institucions públiques. De fet, la separació de poders és una impostura: ací tots els poders naixen, creixen i manxen en un mateix llit.
Un sistema democràtic comporta, més enllà del dret de vot, un entorn de garanties, un sistema d’igualdat d’oportunitats. Però ací hi ha pocs que creguen en un sistema democràtic com cal. En un sistema –diguem-ho clar– corrupte com el nostre, qui voldrà un lloc de treball –per exemple–, en comptes de presentar-se a unes oposicions li eixirà més a compte afiliar-se al partit en el poder i repartir les cireres en comptes de guanyar-se-les. No és estrany, doncs, veient amb quina impunitat s’ha (des)aclarit el cas Gürtel, que molta gent pense que més val un en tinc que dos te’n donaré, i hagen decidit apuntar-se al partit per a traure’n resquit. A l’olor del dot acudeix el borinot, que diríem. S’estimen més participar dels privilegis de la pirateria que no defensar els drets igualitaris de la democràcia. Quins “demòcrates”...
Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV
Hola Toni, vaig estar en el club de lectura d'Alcúdia de Crespins quan vas anar per parlar de "Quina lenta agonia la dels atmetlers perduts".
El comentari que volia fer-te no és ni sobre el llibre ni sobre la entrada en la que estic fent el comentari.
Val a dir que no sabia si fer-te el comentari i ja el dia del club de lectura no em vaig a atrevir a preguntar-te el que et plantege ara, no per vergonya sinó per por a no saber verbalitzar la meua pregunta i arriscar-me a que em malinterpretares. Bé, a veure si sé fer-ho ara.
Em va cridar l'atenció que una persona que domina tant la llengua tinga una visió tan pesimista sobre el futur d'aquesta. Vàries vegades vas repetir que la nostra llengua té com únic futur possible la desaparició, i a mi, que sóc mestre de primària i per tant de valencià em va produïr una sensació de tristesa, em vaig sentir desamparat, per què com farem per continuar batallant per difondre i ensenyar la nostra llengua sinó comptem amb pilars culturals com tu? I aleshores, m'estic esforçant cada dia per ensenyar valencià als meus alumnes sabent que al final serà una feina que no va a tindre cap profit?
Vam parlar del tema de l'ensenyament del valencià a les escoles (encara que vam fer referència de forma molt superficial). es va donar a entendre que des de l'escola també es contribuix d'alguna manera a la desaparició de la llengua pel Valencià que s'ensenya allí. Però, el que em de fer des de l'escola no és ensenyar el valencià estandard? Estic d'acord en que aquelles fòrmules més populars no es fomenten el que caldria des de l'escola, però com combinar aquestes amb l'ensenyament formal? Seria correcte l'utilització d'alguns mots utilitzats en "quina lenta agonia...", molt localitzats, en altres textos formals escrits?
Bé, espere que en el comentari no parega que vullga passar-te comptes, sols és això, un comentari i com que el dia del club em vaig quedar un poc amb les ganes de formular-lo, doncs ho faig ara utilitzant el bloc.
cucarella |
divendres, 22 de gener de 2010 | 17:42h
Hola, Manuel.
Potser hauria valgut lapena llançar el debat en aquell moment, perquè la qüestió és complexa i té a muntó de matisos. Massa potser per donar ara i ací una resposta. Perquè, en qualsevol cas, els dubtes sovint no tenen respostes de blanc o negre. Més encara diria que en oncacions els dubtes no necessiten respostes sinó actituds.
Sí, estic convençut que el català es mor. Particularment, el català del País Valencià. Per això vaig escriure Quina lenta agonia... Perquè una llengua no no mor en el moment en què, diguem-ho aixó, deixa de respirar i se li atura el cor: una llengua mor lentament, va perdent força, com si diguérem. Que no hi ha futur per al nostres català? Tot el futur de món, si volem que en tinga. Jo, de moment, em negue a ser l'últim a abandonar la trinxera. No és una resposta davant un fet, és una actitud. L'actitud de no claudicar encara que siga l´últim. Però per a remuntar una situació adversa no calen falses esperances, ni paraules de bondat infinita... calen actituds fermes, cal saber en quina situació ens trobem per a no equivocar-nos d'actitud, ni de mesures a prendre. Tenim, per dir-ho així, un tumor cerebral. Ens fa mal el cap. Què hem de fer? Dir que no hem de caure en el pessimisme, parlar d'esperança i etcètera? O siga prendre'ns una aspirina i fer si només fóra un mal de cap ... No: hem d'assumir que tenim un tumor, i molt avançat, que possiblment en durà a la mort. I en comptes de prendre'ns una aspirina posar-nos en mans d'un metge, operar-nos si cal, fer quimio i tot el que estiga al nostra abast per a no morir. Serveix la metàfora? El nostre català es mor. Encara no és mort del tot. Que s'apague del tot o reviscole és faena nostra. Tenim un enemic que vol que desaparega, per tant en comptes de predicar les nostres bondats hem d'entrar al conflicte amb l'enemic, desemmascar-lo, atacar-lo, debilitar-lo tant com ens serà possible. La seua debilitat és la nostra fortalesa. No ens fareu castellans!
Quan a la qüestió lingüística, em sembla que no va ser el que tu apuntes que comentàrem. Parlàrem que la llengua no es guanya a les escoles, sinó al carrer. Hi ha coses que no s'aprenen a l'escola, que mai no hem après a l'escola. La llengua viva, la riquesa dialectal, ha de viure en el carrer. Quant a la llengua de l'escola, el que és un perill és que hi haja dues normatives diferenciades: per al català i per al valencià. Cal un estàndard únic, tan plural com calga, però únic, que emane d'una única autoritat lingüística. La fragmentació ens debilita, ens mata. Una llengua és un mercat, i un mercar és una consciència.
El tema és complex, Manuel. I difícil d'aclarir per "correu".
Gràcies per aquesta resposta ràpida i completa i prendre una mica del teu temps.
La metàfora que has utilitzat sí m'ha servit. Jo també em quedaré a la trinxera, batallant, fins el final (potser podríem haver utilitzat un llenguatge menys bèl·lic ara que ve el dia de la pau, o potser si parlem de defendre la llengua no és possible fer-ho? bé,...més dubtes).
En quant a la qüestió lingüística confirmes el que jo ja pensava, la qual cosa em preocupa, perquè ara sí que veig qué difícil és allò de que "la riquesa dialectal, ha de viure en el carrer".
A banda de tot açò tinc un bloc que parla sobre literatura infantil per si vols donar-li una ullada: http://guieslectures.blogspot.com/
Salutacions
P.D. M'encantà la dedicatòria al lllibre, "des d'un país que és nostre..."
Josep (Benaguasil) |
dimecres, 20 de gener de 2010 | 08:54h
Pense que aquestes afiliacions, el mutisme, la ceguesa, el meninfotisme, l'acomodament,la justificació dels fets, la condescendència... tot açò obeeix a la descomposició que està vivint la nostra societat, la valenciana. Potser siga millor esperar que s'acebe de podrir o d'esfondrar per veure els seus efectes reals, per a provocar la reacció.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
El comentari que volia fer-te no és ni sobre el llibre ni sobre la entrada en la que estic fent el comentari.
Val a dir que no sabia si fer-te el comentari i ja el dia del club de lectura no em vaig a atrevir a preguntar-te el que et plantege ara, no per vergonya sinó per por a no saber verbalitzar la meua pregunta i arriscar-me a que em malinterpretares. Bé, a veure si sé fer-ho ara.
Em va cridar l'atenció que una persona que domina tant la llengua tinga una visió tan pesimista sobre el futur d'aquesta. Vàries vegades vas repetir que la nostra llengua té com únic futur possible la desaparició, i a mi, que sóc mestre de primària i per tant de valencià em va produïr una sensació de tristesa, em vaig sentir desamparat, per què com farem per continuar batallant per difondre i ensenyar la nostra llengua sinó comptem amb pilars culturals com tu? I aleshores, m'estic esforçant cada dia per ensenyar valencià als meus alumnes sabent que al final serà una feina que no va a tindre cap profit?
Vam parlar del tema de l'ensenyament del valencià a les escoles (encara que vam fer referència de forma molt superficial). es va donar a entendre que des de l'escola també es contribuix d'alguna manera a la desaparició de la llengua pel Valencià que s'ensenya allí. Però, el que em de fer des de l'escola no és ensenyar el valencià estandard? Estic d'acord en que aquelles fòrmules més populars no es fomenten el que caldria des de l'escola, però com combinar aquestes amb l'ensenyament formal? Seria correcte l'utilització d'alguns mots utilitzats en "quina lenta agonia...", molt localitzats, en altres textos formals escrits?
Bé, espere que en el comentari no parega que vullga passar-te comptes, sols és això, un comentari i com que el dia del club em vaig quedar un poc amb les ganes de formular-lo, doncs ho faig ara utilitzant el bloc.
Salutacions.
Potser hauria valgut lapena llançar el debat en aquell moment, perquè la qüestió és complexa i té a muntó de matisos. Massa potser per donar ara i ací una resposta. Perquè, en qualsevol cas, els dubtes sovint no tenen respostes de blanc o negre. Més encara diria que en oncacions els dubtes no necessiten respostes sinó actituds.
Sí, estic convençut que el català es mor. Particularment, el català del País Valencià. Per això vaig escriure Quina lenta agonia... Perquè una llengua no no mor en el moment en què, diguem-ho aixó, deixa de respirar i se li atura el cor: una llengua mor lentament, va perdent força, com si diguérem. Que no hi ha futur per al nostres català? Tot el futur de món, si volem que en tinga. Jo, de moment, em negue a ser l'últim a abandonar la trinxera. No és una resposta davant un fet, és una actitud. L'actitud de no claudicar encara que siga l´últim. Però per a remuntar una situació adversa no calen falses esperances, ni paraules de bondat infinita... calen actituds fermes, cal saber en quina situació ens trobem per a no equivocar-nos d'actitud, ni de mesures a prendre. Tenim, per dir-ho així, un tumor cerebral. Ens fa mal el cap. Què hem de fer? Dir que no hem de caure en el pessimisme, parlar d'esperança i etcètera? O siga prendre'ns una aspirina i fer si només fóra un mal de cap ... No: hem d'assumir que tenim un tumor, i molt avançat, que possiblment en durà a la mort. I en comptes de prendre'ns una aspirina posar-nos en mans d'un metge, operar-nos si cal, fer quimio i tot el que estiga al nostra abast per a no morir. Serveix la metàfora? El nostre català es mor. Encara no és mort del tot. Que s'apague del tot o reviscole és faena nostra. Tenim un enemic que vol que desaparega, per tant en comptes de predicar les nostres bondats hem d'entrar al conflicte amb l'enemic, desemmascar-lo, atacar-lo, debilitar-lo tant com ens serà possible. La seua debilitat és la nostra fortalesa. No ens fareu castellans!
Quan a la qüestió lingüística, em sembla que no va ser el que tu apuntes que comentàrem. Parlàrem que la llengua no es guanya a les escoles, sinó al carrer. Hi ha coses que no s'aprenen a l'escola, que mai no hem après a l'escola. La llengua viva, la riquesa dialectal, ha de viure en el carrer. Quant a la llengua de l'escola, el que és un perill és que hi haja dues normatives diferenciades: per al català i per al valencià. Cal un estàndard únic, tan plural com calga, però únic, que emane d'una única autoritat lingüística. La fragmentació ens debilita, ens mata. Una llengua és un mercat, i un mercar és una consciència.
El tema és complex, Manuel. I difícil d'aclarir per "correu".
Salutacions
La metàfora que has utilitzat sí m'ha servit. Jo també em quedaré a la trinxera, batallant, fins el final (potser podríem haver utilitzat un llenguatge menys bèl·lic ara que ve el dia de la pau, o potser si parlem de defendre la llengua no és possible fer-ho? bé,...més dubtes).
En quant a la qüestió lingüística confirmes el que jo ja pensava, la qual cosa em preocupa, perquè ara sí que veig qué difícil és allò de que "la riquesa dialectal, ha de viure en el carrer".
A banda de tot açò tinc un bloc que parla sobre literatura infantil per si vols donar-li una ullada: http://guieslectures.blogspot.com/
Salutacions
P.D. M'encantà la dedicatòria al lllibre, "des d'un país que és nostre..."
Però ahí estarem. Ni que siga per fer-los "l'esqueta"....
chanel gucci hermes louis vuitton designer handbags vertu phones replica phones vertu replica tag heuer phone mobiadocartier-phones goldvish rolex mobile porsche phone replica blackberry iphone replica buy DVDs replica watches