El temps passa, passat Sant Antoni, passat el pas de dimoni, anem cap el febrer, dies de més llum, passat Sant Sebastià i també Sant Vicenç o Vicent.
L'entradeta, s'allarga i s'allarga, passen els dies i no acabo d'arrencar el 2.010. Dia sí, dia també, segueixo mirant i rellegint el que escric, continuo intentar seguir pensant'hi.
Avui ja som a 25 de gener, encara no he arrancat del tot, costa, costa molt.
Som el febrer i hi ha un desconcert a les files del independentisme. Serà bo o no serà bo?.
Carretero, Renyer, Laporta, Puigcercòs, Mora, Lopez Tena, Calzada, i tants d'altres no som prous per arrossegà la onada independentista?. Tants pel mateix i tants separats per protagonismes i rucades, indignes dels patriotes.
Quantes generacions hauran de passar per a continuar lluitant per la incompetència dels dirigents polítics del nostre poble?.
Fem bullir l'olla i parlem, dialoguem, enraonem, xerrem, rallem, exèrcim de patriotes i no fem el rídicul.
La porta de la nació catalana que estigui ben oberta perquè tothom pugui entrar-hi, tots som necessaris.
Ens cal un Guardiola per a formar un equip vencedor?.
Victoria |
diumenge, 28 de febrer de 2010 | 12:43h
Al Principat els arbres no deixen veure el bosc i les branques dels uns s'entortolliguen amb les dels altres... A l'hora de la veritat anirà bé? Tant de bo. A l'estat espanyol no fan llarg, això sí tanquen files. A ca nostra , a les Illes, també fem de vius i oferim les claus de ciutat a qui no les mereix... i potser no les mereix ningú.... potser hem de fer portes noves, a lloure. Una abraçada molt cordial
El temps passa, passat Sant Antoni, passat el pas de dimoni, anem cap el febrer, dies de més llum, passat Sant Sebastià i també Sant Vicenç o Vicent.
Al Principat els arbres no deixen veure el bosc i les branques dels uns s'entortolliguen amb les dels altres... A l'hora de la veritat anirà bé? Tant de bo. A l'estat espanyol no fan llarg, això sí tanquen files. A ca nostra , a les Illes, també fem de vius i oferim les claus de ciutat a qui no les mereix... i potser no les mereix ningú.... potser hem de fer portes noves, a lloure. Una abraçada molt cordial