No cal ser gaire espavilat per deduïr que, si això passa a persones que tenen una situació economca solvent, reconeixement social i una empresa amb serveis jurídics a darrera, el què han de suportar els milions de persones que arriben a Europa exercint el seu dret a fugir de la misèria i, en molts casos, la opressió és encara molt pitjor. L’actual llei d’extrangeria espanyola, que ara volen endrurir! és extraordinàriament restrictiva. Però el què la fa especialment insuportable és la inoperància i discrecionalitat amb la que l’apliquen: tràmits impossibles o contradidctoris, terminis que l’admnistració incumpleix sistemàticament, cues interminables, manca d’informació, canvis legals sense previ avís, centres d’internament preventiu, indefensió i arbitrarietat del funcionari de torn són el que es troben les persoens que intenten seguir els procediments estipulats en la mateixa llei.
En un món cada cop més petit i intercomunicat, on les mercaderies, el capital i la informació no s’aturen a gairebé cap frontera, la legislació que intenta evitar que les persones es desplacin d’un lloc a l’altra a la recerca d’un futur millor per a elles i les seves famílies no és nomès èticament discutible, sinó també, i així es demostra cada dia, tècncament inaplicable. Penalitzar encara més a veïns i veïnes d’un determinat municipi, com volien fer a Vic, no evitarà que continuï arribant gent, sinó que els abocarà a la clandestinitat i l’aïllament.
Al llarg de la història les migracions de persones només s’han aturat quan la gent ha tingut l’oportunitat de viure amb dignitat a la terra que els ha vist néixer. Només aquesta, avançar cap a un món més equilibrat, pot ser la resposta a la inmigració, que no és ni un problema, ni un fenòmen en si mateix, sinó la conseqüència d’unes injustícies concretes i conegudes.
