Plou sobre Barcelona quan llegeixo que han condemnat a mort a Ali Hassan al-Majid,
a qui anomenen “Alí el Químic”. El motiu: va ser el responsable
d’ordenar l’atac amb gasos contra la població kurda de Halabja el 16 de
març de 1988.
Plovia sobre Halabja el dia que van atacar la població amb napalm i altres gasos. Aquell 16 de març 5.000 persones van morir per l’atac.
Aras Abid Akram formava part d’una família extensa. Una gran família kurda de Halabja. Les set germanes, els tres germans, la mare i el pare, i també cosins, cosines, oncles, tietes i una àvia; fins a 24 familiars d’Aras Abid van morir en l’atac. Ell va quedar mal-ferit, però va sobreviure.
El vam entrevistar fa uns mesos, quan vaig viatjar a aquella ciutat.
A mitja entrevista es va posar a ploure. Com plou avui sobre Barcelona. Com plovia el març de 1988 sobre Halabja. Plovia tant fort que vam haver de parar l’entrevista una estona perquè no se sentia res. Mirant com queia la pluja, l’Aras ens va explicar que ell és viu gràcies a la pluja, que aquell dia de març el va salvar. A ell i a altres supervivents de l’atac, perquè l’aigua va emportar-se part dels tòxics llançats per l’exèrcit iraquià.
En començar l’atac aquell dia de març Aras no era amb la seva família, i es va refugiar en un sòtan d’una altra casa. Queien les bombes i ells pensaven que sota terra estarien protegits. Però aleshores van veure que l’ocell que hi havia dins d’una gàbia al mateix soterrani havia mort, i van adonar-se que l’atac era amb armes químiques. Calia fugir d’aquella ratonera si volien seguir vius. I va escapar. Els gasos el van encegar, però va poder sortir de la ciutat. La pluja que va començar a caure va reduir els efectes dels tòxics, i va sobreviure. Impossible intentar trobar la família. Com tants d’altres, es va arrossegar creuant a camp obert cap a la frontera iraniana. Pràcticament no hi veia. Després d’hores de caminar va poder arribar a un hospital.
El camí d’Aras el van recórrer molts altres milers de persones. La ciutat, on aleshores vivien 58.000 habitants, va quedar pràcticament deserta. Els iraquians ho van justificar per la resistència armada dels kurds en contra del centralisme de Bagdad. Deien, a més, que els kurds donaven suport als iranians.
La geopolítica va provocar que tres anys més tard, aquells que havien venut a Saddam els components per elaborar les armes amb què va atacar la població de Halabja, ataquessin Iraq. Allò va permetre als kurds retornar als seus pobles i ciutats. Les dues guerres contra Saddam, que milions de persones arreu del món hem denunciat com a il·legals, paradoxalment han estat beneficioses per als kurds de l’Iraq. Ara ja no els intenten eliminar amb atacs massius contra la població civil. Ara ja no els persegueixen pel fet de ser kurds. És la geopolítica, que permet que de les injustícies alguns en surtin beneficiats, i no sempre els que en treuen beneficis són criminals.
Després de l’entrevista que li vaig fer fa uns mesos, Aras Abid Akram ens va convidar a casa seva. Vam conèixer la seva filla petita. Una nena de 7 anys a qui li diu filla, i també germana, i també mare. Ella és, per ell, tots els que no van poder continuar sent.
Al jardí de la casa Aras va arrencar unes fulles d’una planta i ens les va ensenyar: “Aquesta planta la vaig portar d’Hiroshima”. Hi va anar perquè les víctimes de Halabja i les d’Hiroshima estan agermanades. Agermandes contra els atacs amb armes nuclears i químiques. Agermanades contra els que no dubten d’atacar ciutats senceres per defensar els seus interessos.
