… Al bell mig de la plaça del poble hi havia un temple rodó de confessió ortodoxa, del qual penjaven cap a defora un munt d’altaveus que reproduïen la cerimònia religiosa que tenia lloc a l’interior. Al voltant del temple, centenars de persones esperaven el moment en què s’acabés la cerimònia i comencés el ball. Hi havia uns cinc o sis escenaris amb els conjunts respectius a punt de començar. Eren conjunts constituïts majoritàriament per cinc o sis músics gitanos que tocaven clarinet, trompeta, saxofons, acordió i percussió —en alguns casos, fins i tot guitarra elèctrica i una bateria rudimentària—. Quan pels altaveus van sonar les paraules clau —que no vam comprendre però que deurien voler dir més o menys allò de «Aneu-vos-en en pau»—, la plaça, que estava a vessar, semblava que estigués a punt d’esclatar.
I tant, que va esclatar! Els sis conjunts van engegar alhora. Ho van fer, però, amb introits de clarinets de variada durada —algun dels quals va arribar a durar uns cinc minuts—.  Notes de caient oriental, llarguíssimes i vibrants,  acompanyades sovint per acords també allargassats i redobles de timbals i platerets. A mesura que el solista de cada conjunt acabava l’introit, el grup arrencava frenèticament competint en volum i virtuosisme amb el conjunt veí. Al principi ens va semblar una olla de grills, però a mesura que l’oïda —i la resta dels sentits— s’acostumaven a aquella manera d’organitzar la festa, tot s’anava posant a lloc. Érem dins d’un paisatge sonor exuberant i de gran riquesa melòdica i rítmica.  Tot va impressionar-me, però el que sempre he portat més clavat a la pell va ser el moment màgic dels introits. En la mesura que retardaven l’entrada de la dansa, feien créixer fins al límit l’ànsia dels balladors. Com més llarg i punyent era cada introit, més gran era l’explosió i l’impacte de l’entrada del tutti.
Segurament, en les ballades de sardanes —a les comarques gironines— de la primera meitat del xix es respirava un aire bastant més disbauxat del que avui trobem a les audicions. Cal tenir en compte, també, que la ballada de sardanes era el moment de desfogament del jovent —com avui pot ser la discoteca o el bar musical— i que es prodigava bàsicament en els ambients de caire liberal i, en conseqüència, anticlerical; de fet, en els entorns carlins es deia que sovint s’hi produïen «excessos».
Intueixo també que, en aquest context, l’introit —especialment el de la primera sardana d’una ballada— devia crear una expectació més trepidant del que actualment estem acostumats a veure, i que el flabiolaire devia improvisar perseguint el clímax adient per fer vibrar els balladors al moment d’iniciar la dansa.

No crec que l’introit naixés tal com el coneixem avui, tan meticulosament fixat. Tot i que s’hi solen aplicar alguns calderons ad libitum i que hi ha dos finals clarament diferenciats —el de Barcelona i el de Girona, diuen alguns—, tots els introits que es practiquen actualment són bàsicament iguals.
La pràctica de la sardana curta en els ambients de música folk ha trencat aquesta cotilla. Als dos introits referits s’afegeix el que sol ensenyar el Carles Mas —ritmat de dalt a baix i auto-acompanyat amb el «bombo» o tambor—. A més, ja que es toquen moltes sardanes curtes sense presència del flabiol, s’ha tendit a encomanar l’introit a altres instruments: violí, clarinet, acordió, contrabaix…, i com que no sol haver-hi limitacions de tipus diatònic, s’acostuma a fer en el to de la peça —a la cobla convencional, l’introit és sempre en el mateix to, prescindint de la tonalitat de la sardana—, la qual cosa fa que s’obrin portes a la personalització i a la improvisació. Encara amplia més, aquesta gamma sonora, el fet que s’hagi popularitzat —sobretot entre els violinistes— la transcripció de la curiosa versió de l’introit que en Peret Blanc, l’estimat violinista de Beget, posava a les sardanes curtes.
A Transardània, cada músic —incloent-hi el baterista— hi improvisa  un introit. A més, en alguna, es fa un joc entre l’introit convencional —tocat per la mandolina— i una introducció de nouva andalusí que ens va resultar suggerent. El disc d’Estramp Jaç, Del Pirineu a l’Atles, en el qual no figura cap sardana —ni curta, ni llarga—,  tot i que es fa alguna especulació sobre el contrapàs —dansa que d’alguna manera va originar la sardana—, s’obre amb un introit de clarinet que, llunyanament, s’inspira en aquella plaça de Macedònia.
Algunes cobles suprimeixen l’introit quan fan un concert de sardanes o en els enregistraments. Tot i la meva debilitat pels introits, la mesura em sembla encertada ja que, sense balladors a la vista i sense improvisació, l’introit esdevé un tràmit innecessari. Alguns sardanistes, però, ho consideren una mutilació. També els comprenc, sembla com si perdéssim alguna cosa quan deixem d’escoltar aquest petit toc de flabiol.
L’introit, en un context de concert, és com el crit, gairebé perdut, de la venedora de tovalloles en un mercat. Ni cal, ni cal que es perdi. 

En una època vaig dir-me:
—Si mai faig un disc de sardanes, no hi posaré introits!
Més endavant vaig dir-me:
—Si mai faig un disc de sardanes, me les empescaré per, entre la imaginació del ­–o la– flabiolaire i la meva, posar-hi un introit ben diferenciat en cada una.
Ara que faig un disc de sardanes… estic ben indecís!