Malgrat el fred i el mal temps que, segons els mitjans de comunicació, "glaçaven Catalunya" el primer cap de setmana de l'any, vaig decidir d'aventurar-me i anar a Andorra per passar uns dies al país dels Pirineus, un dels indrets dels Països Catalans que feia molt de temps que no visitava. Amb una companyia de luxe, vaig poder gaudir d'autèntiques meravelles arquitectòniques, com l'església romànica de Santa Coloma, i d'uns paisatges completament nevats que donaven ganes de plorar de l'emoció.Sempre és un plaer travessar el país de sud a nord i poder anar fent parades per contemplar espectacles com el fantàstic massís del Pedraforca o el poblet de Bellver, on vam fer el primer àpat del viatge. També, per què no dir-ho, ens va omplir de joia que, a l'altura de Berga, la muntanya nevada ens saludara amb un impressionant cartell que, junt a l'estelada, revindica dues idees claus: "Independència i Socialisme".
Però, si haguera de triar algun moment del viatge, em quedaria amb la visita a una menuda llibreria d'Andorra la Vella, on vaig poder furgar una bona estona entre milers de volums i fer-me amb uns exemplars de la millor literatura catalana local. Rere un cartell que deia "En català ens entendrem", la llibreria em va donar l'oportunitat de llegir per primer colp la poesia de Teresa Colom, una jove economista andorrana que, de tant en tant, ens regala els seus pensaments en forma de versos.
Per això, ni el consumisme angoixant que es respira a tot Andorra, ni el fred que m'omplia els vidres del cotxe de gebre han sigut els protagonistes del viatge. Més aviat, em quede amb els mots de la Teresa i, en especial, amb aquest poema del seu llibre La temperatura d'uns llavis, que vull dedicar a una persona molt especial. Gaudiu-lo!
PEDRES DE COLORS
No és el mateix una conversa agradable
que confondre a qui tens al davant amb l'aigua clara,
i les seves paraules,
amb pedres de colors que llueixen des del fons
i que no costa anar a buscar-les.
No és el mateix algú que et fa riure
que voler tenir una casa en aquesta posta de sol
i passar del riure al somriure
i del somriure al sospir
i del sospir al petó.
Sempre ha sigut difícil preferir la conversa a les ganes,
la tarda del diumenge a la tarda del dissabte,
preferir un plat combinat a l'especialitat de la casa,
i la convivència a l'amor.
Potser demà m'estimaré més obrir els ulls al matí
que adormir-me de matinada,
però avui, que no em fa tanta por la passió/
com la calma,
me n'aniré on el sol escalfi
que m'he esquitxat la roba
agafant pedres de colors de dins de l'aigua.
(A la imatge, l'església de Sant Esteve, d'Andorra la Vella, amb les muntanyes nevades de fons)
Encara recorde quan el govern de la Generalitat catalana volia que Andorra participara amb Catalunya i que portara la quatribarrà com a bandera. Pareix un acudit... Gracies a Déu, ells no patiran mai l'acosament i el xantage dels nacionalistes que volen unificar a tots els que parlem la llengua valenciana (o catalana, és el mateix) baix una sola ideologia de pensament i a més separar-nos de la resta de la Nació.
A Andorra es respira la llibertat que a Catalunya li falta. Hui mateix he llegit al diari El Mundo -diari que hi ha que saber llegir pels seus tics manipuladors- una notícia prou objectiva i que demostra la persecució política profeixista que es respira a eixa comunitat autonoma: un negoci ha segut multat amb 1200 euros per no rotular en catala i a més l'inspector que el va denunciar el va amenaçar en que les "conseqüencies podrien ser molt dures". Els neofeixismes del segle XXI.
A Andorra parlen catalá, amb total llibertat, i no hi ha cap persecució política per als qui no ho fan. M'agrada eixe país. Anava a anar a esquiar la setmana pasada, pero per motius de salut he tingut que postpondre el viatge per a d'ací un mes.
Salut a tothom!
Jordi
El nostre país (o nació o Estat o com ho vullgues dir) té una història de segles, i si vols tirar enrere et pots quedar en fa 30 anys després de la dictadura, pots remontar-te a fa 300 anys quan la guerra de sucesió, a fa 700 quan Jaume I va conquerir València o a fa 2000 anys quan Hispània ocupava tota la península, per dir algo.
Al meu mode de veure-ho, jo em cague en totes les fronteres, especialment en les aldeanes, on hi ha una clara intenció de "superioritat de clase", on un nacionalista sols es veu el melic i no veu que les societats es transformen i evolucionen. I la nostra societat és l'occidental, on tu tens molt més que veure en un alemà que en un chinés. I crec que Espanya és una entitat suficienment legitimitzada per mantindres íntegra: per història, per cultura, per geografía, per idiosincrasia i per llengues.
El que no entenc és eixe discurs molt sentit asovint de que "els nacionalistes se caguen en la borumballa patriotra" i després demanen el que demanen. Jo no em cague en tot això, tinc un respecte, però t'asegure que donaria la nostra sobirania ara mateix sobre el territòri nacional per a crear una gran nació europea i amb el somni de veure un futur gobern del món on es prime unes garanties mínimes de benestar per a tota la població, un autogobern que no es mire el melic i que protegisca la cultura i les peculiaritats locals.
Tot això és molt bonico, però amb els nacionalistes això no podria ser mai així perquè ells sols busquen el seu propi interés, la seua propia economia i la seua butxaca.
Hi ha molt que parlar, sé que és difícil expresar-se per ací, però la comparança d'Andorra amb Catalunya no és afortunada. Catalunya ha crescut amb la resta d'Espanya, millorant la seua economía i el seu benestar amb la resta d'Espanya, i t'asegure que si tanques les fronteres d'Espanya, podriem sobreviure -malament, però ho fariem-. Si tanques les fronteres d'Andorra, en un mes "tots morts" (és una manera de parlar). Catalunya s'ha beneficiat de la resta de la nació com la resta de la nació de Catalunya. Andorra, ha segut altra estela. Però hui ja no pots independitzar-te, de la mateixa manera que ningú pot vindre a Catalunya i conquerir-te.
Jo ho tinc molt clar. I ho tinc molt meditat i pensat.
Un abraç fort. Feia temps que no vos veia per ací. Fins prompte.
Jordi
Escriure és un vici, però, potser, el més sa. Això sí, sempre que no vaja adreçat contra algú, sinó ja li esdevindrà roïn.
Per cert Antoni, que moltes vegades et veig per la Facultat, pel metro o al concert a la Sala Mirror quan van anar els Obrint Pas, però per allò de pensar, si li dic alguna cosa i pensa, este què xarra? Mai et dic res. Encâ que siga un "au, que vaja bé!", a l'altra t'ho diré.
Vinga, salut i terra mestre!
Salut!