Acuso monsenyor José Ignacio Munilla d'una pobresa espiritual i d'una supèrbia contràries a la mateixa idea de Déu, ni que jo sigui ateu.
La pobresa del bisbe
Monsenyor José Ignacio Munilla, que s’acaba d’estrenar com a bisbe de San Sebastián (segur que Donostia ho no diu mai), el dijous 14 de gener al llarg d’una entrevista a La Ventana de la SER, es va cobrir de glòria (per no dir una altra cosa).
Primer va pontificar amb el to d’un inquisidor sever sobre l’avortament i l’homosexualitat com si fos un especialista en les dues matèries, i va arribar a assegurar que les persones que cedeixen a aquestes abjeccions després pateixen, ja en vida, uns remordiments infernals. Mai no he aconseguit comprendre que la Sacrosanta Església Romana, sempre tan preocupada pels no nats, no es compadeixi gens de tots aquells que neixen afamats i/o malalts i/o misèrrims, i moren sense gaires alegries abans de saber què collons significa viure. I encara menys que la mateixa Església, després de confessar públicament i amagar ràpidament una babel execrable de pederàstia i homosexualitat, no sigui més comprensiva amb aquelles persones adultes que escullen la segona lliurament i sanament. Però seguim.
El bisbe després va edulcorar la desgràcia dels damnificats en el terratrèmol d’Haiti (esos inocentes) amb l’argument que en el fons la nostra pobresa, l’espiritual, era fins i tot més greu. Això passa de taca d’oli i comença a insinuar la pobresa de l’ànima del bisbe: no té empatia pels que pateixen de debò i es creu amb dret de parlar en nom de Déu (del seu almenys) per fer patir els altres. Fa molts anys que m’he decidit ateu (ni que només sigui perquè si Déu existís no permetria que personatges així fossin els seus ministres a la Terra), però no em considero pobre d’esperit sinó al contrari. El meu esperit és ric i solidari i tant de bo tots els habitants d’aquest cony de planeta patissin la mateixa pobresa que patim nosaltres al primer món. Perquè la pobresa espiritual, que de tot hi ha, és més fàcil de curar que l’altra. Molt més fàcil de curar que els efectes devastadors d’un terratrèmol que ha deixat desenes de milers de víctimes directes i potser milions d’indirectes, per més que a monsenyor José Ignacio Munilla això l’immuti poc, sens dubte perquè allò que el mou i el motiva són els nasciturus i les perversions de Sodoma i Gomorra.
La pobresa espiritual, de la qual acuso a monsenyor en grau superlatiu, ve gairebé sempre de la ignorància. I en el seu cas concret, per dir-ho tot, de la ignorància i de la supèrbia. Com ja he dit, cap déu mínimament assenyat no el voldria ni per escolà.
Estic plenament d'acord amb tú, però, no crec que la pobresa espiritual pogui curar-se tan fàcilment. Els efectes devastadors del terratrèmol d'Haití, amb temps i una canya d'espiritualitat es poden corregir, però ai! creus que amb representants tan energúmens com aquest a l'Església o polítics, tipus Berlusconi, sense anar gaire lluny, per no parlar de pepeístes d'aquí, tots ells votats per gent del nostre entorn més proper, tenim alguna possibilitat de cura?
La manca d'espiritualitat és un mal endèmic que ha conduit a Haití a l'estat en què es trobaven abans del cisme. De pobresa espiritual el món n'ès ple però els qui creuen que vetllen per ella encara no han entès el seu significat.
El que volen (o de fet han mig aconseguit) és apropiar-se de la idea de Déu i de la espiritualitat. A mi, res no m'indigna tant com quan identifiquen l'ateisme amb el materialisme patològic i l'egoisme cínic.
I quan un sonat com el Bush es llança a la guerra amb Déu al seu costat per derrotar "l'eix del mal" tots a dir amén i a resar!