Fa poc més d’un any que l’exèrcit israelià va encetar una sèrie de
bombardeigs indiscriminats sobre la franja de Gaza: l’objectiu
d’aquesta ofensiva, batejada com a Operació Plom Fos, era
castigar la població autòctona per haver escollit democràticament, amb
més d’un 60% dels vots, el partit de Hamàs. Aquesta acció militar, que
va causar 1.400 morts (900 dels quals eren civils, una xifra
esborronadora!) i 5.000 ferits, va desembocar en una infinitat de
mobilitzacions públiques de rebuig i d’invocació dels drets humans.
Multitudinàries concentracions arreu del món tractaven de mostrar la més engrescadora solidaritat amb el poble palestí i denunciar els abusos que estava perpetrant-hi l’estat jueu amb el beneplàcit dels EUA i altres països satèl·lits. Sense anar més lluny, a València, Palma, Perpinyà i Barcelona, desenes de milers de persones van eixir al carrer per protestar enèrgicament i dir la seua. Durant uns mesos, l’opinió pública de casa nostra es va bolcar decididament amb la causa palestina. Finalment, el 18 de gener de 2009 cessaren els atacs sobre Gaza i, a poc a poc, tot va tornar a “la normalitat”: els polítics deixaren de fer declaracions oficials al respecte, els mitjans de comunicació abandonaren la zona i van decidir que sense bombes ja no hi havia notícia i, progressivament, les mobilitzacions anaren desinflant-se.
Però en quines condicions viuen actualment els ciutadans de la franja de Gaza? Cal recordar que en aquest territori de no més de 360 km² hi ha censats al voltant d’un milió i mig de palestins (estem parlant d’una de les densitats de població més elevades del planeta). Gaza està tancada a cal i canto, hermèticament. Pateix un bloqueig econòmic dramàtic. Els seus habitants no poden eixir i tampoc no els està permés de rebre visites, el comerç i les relacions internacionals són impossibles. Un palestí de Cisjordània no pot parlar per telèfon amb un familiar seu resident a Gaza, perquè les comunicacions estan tallades deliberadament. Els cooperants internacionals, com s’ha vist aquestos dies, tampoc no poden accedir a la franja i fer d’observadors imparcials. Hi ha un 40% de població aturada, el 90% de l’activitat industrial es va abandonar amb l’inici del bloqueig comercial. El subministrament d’aigua, electricitat, combustible i queviures està controlat per l’exèrcit israelià i no sempre es garanteix adequadament... Hi ha moltes maneres d’aniquilar un país: de vegades, les bombes i el vessament de sang no són estrictament necessaris.
Article publicat al diari digital L'Informatiu (15 de gener de 2010)
