A les vuit del matí, l’Helena ja és dalt de l’avió perquè a les deu ha de presentar una feina a un client de Madrid. Acabada la presentació, taxi i cap a Barajas, on dina un entrepà caminant cap a la porta de sortida del pont aeri. No li ha estat fàcil, desempallegar-se del client, que, tant sí com no, volia convidar-la a dinar. Quin plom!
En el vol de tornada, aprofita per a escriure l’article (urgent) que li ha demanat una revista de
Sortint de la facultat, corre a comprar quatre coses al supermercat i les puja al pis de la seva mare, que està engripada. Només hi està deu minuts; ha quedat en un bar amb uns amics francesos que avui són a Barcelona.
Arriba a casa tard. No ha sopat però no en té esma. Es treu les sabates amb un parell de coces enlaire i cau al sofà. Mig endormiscada, amb la sonsònia televisiva de fons, recorda que demà fa anys. “Trenta-cinc –es diu--, he de pensar a tenir un fill!”.
És evident que aquest no és el millor model, és clar que no, però també és cert que si vols tenir família (cosa molt licita) és difícil fer-ho d'una altre manera, o és que totes les que volem ser mares hem de renunciar a tota la resta?