Quan ahir la teua veu es va alçar per a buscar-me el cor, va trobar el fons de la meua pell, ardent i sorpresa. Els teus llavis van il·luminar el centre del paisatge que tancava el meu desig fins que un aire sense ombres em va portar les teues paraules. Les aigües del desig van murmurar, van agitar el seu esperit i van escoltar la dansa que li proposaven les promeses del teu abraç. Com un sigil·lós capvespre, els teus gestos van daurar la fam de ser teua en tu, de ser en el que estimes, convertida en el cristall pel qual contemples el vaivé de la vida. Es va incendiar la meua excitació amb cada frase que quedava suspesa, en completa silueta de punts i seguit. A l’altre costat, esperaves comprendre’m els silencis, sentir el meu alé ajustat al teu respirar i al teu desig. Mentre la meua pell s’estremia pressentint el fregament proclamat de les teues mans, somreies sense abandonar el rabeig trencat dels teus somnis.
—Tinc tants abraços esperant el teu cos i el crepuscle…
Vas pronunciar cada una d'aquestes síl·labes com la darrera oportunitat de ser acord ressonant en què poguera escoltar el deliri incipient que provoques en les meues mans. Vaig sentir la punxada benigna del desig, la set de la teua llengua, negada a la transitorietat d'una sola nit. Va tremolar la meua ànima com un caragol de mar extraviat en l’oceà perennement blau de la carn. Els besos de l'hivern, de sobte, van caure derrotats sobre el futur que sense por dibuixes perquè siga més que un eriçó sobtat, més que un temor, més que el color d’una vesprada, més que el blat ablanit pel sol insistent i despietat.
La teua veu es va alçar, en forma de paraula, i vaig voler ser un afluent de les teues mans. Vaig somiar per un instant el fil de la teua llengua apuntant la meua pell i els meus malucs. Vaig imaginar el sabor de tardor dels teus llavis, els colors descendits per la teua esquena, refugiats en el gesmil de les meues cuixes.
Res era capaç de contindre el desig que vestia el meu pensament.
A l'altre costat tu, ahir, fa únicament unes hores, quan el temps corria al nostre pas i ens déiem que ens estimem sense separar els llavis. Res era capaç, ahir, fa només unes hores, d'erigir un mur infranquejable que separara els teus ulls dels meus, els teus somnis de la meua voluntat, el teu càlid somriure del meu amor creixent. Res era diferent d'un nosaltres acabat d'escriure en el paper de l'existència que ocupem.
Vaig sentir la punxada del desig del teu desig, de saber-me anhelada per la teua boca de foc. Vaig sentir que cabien en les meues mans totes les aigües de l'oceà de la carn, amb els peixos de plata i les vores clares, l’arena ardent i la bromera que quedarà suspesa després d’entregar-nos, l’un a l’altre...
N'hi ha que saber navegar
per les aigües del desig
en tal de no voler naufragar
i arribar a bon port.