La batalla per Barcelona promet, i molt. Es veurà marcada per la batalla prèvia per Catalunya, és a dir, per qui ocuparà la presidència de la Generalitat abans d'acabar l'any. Això pot influir en el resultat electoral de la capital o en els pactes posteriors per governar el consistori. Trias [Facebook] diu que una enquesta li atorga 4 regidors més que a Hereu [Facebook], i aquest es treu de la màniga una maragallada olímpica, però d'hivern i per al 2022. Que la batalla serà dura ho demostra l'acte d'aquest vespre a l'Auditori del Liceu, al carrer Nou de la Rambla, al costat de la comissaria dels Mossos. Feia temps que no veia tants cotxes oficials, tanta policia i tants càrrecs oficials pel Raval com aquesta nit. La sala s'ha omplert de gom a gom per la tradicional conferència d'inici d'any de l'alcalde de Barcelona. Molta expectació, i entre el públic un desplegament espectacular dels socialistes, amb el president Montilla al capdavant.
Hereu ho ha fet realment bé. "El millor Hereu que he vist mai", m'ha comentat un dels seus assessors, sense afany de condicionar res perquè sap que no ens dediquem a deixar-nos condicionar a l'edat que tenim. I la veritat és que la xerrada, que s'ha allargat una mica, ha estat interessant no només pel fons -ja us ho podeu imaginar-, sinó especialment per la posada en escena. Barcelona 2010-2020. Deu anys decisius. Aquest eslògan presidia un fons majestuós a l'escenari, en què el faristol suportava uns papers que Hereu no ha mirat perquè ha parlat a pèl, movent-se per l'escenari amb un micro de corbata -no s'han atrevit a posar-li un micro Madonna- i un d'aquells llapisos que projecten un raig per apuntar una pantalla enorme en què han projectat un vídeo de resum del 2009 -hem vist les ovelles negres Bartomeu Muñoz i Fèlix Millet, compte!- i un mapa de la ciutat i unes idees força per ajudar a seguir la intervenció de l'alcalde. La T1, la Sagrera i el Sant Pau són les joies que es contraposen a la vegonya col·lectiva del Palau de la Música. El vídeo també esmentava els 100.000 aturats. Inèdit, aquest exercici de realisme en una conferència institucional del batlle.
Sobta, però, que l'endemà que Blanco ens frustri als catalans, que hem de conservar la minoria d'edat en la gestió pròpia del nostre gran aeroport, l'alcalde es limiti a dir que vol "poder decidir amb altres". Això, alcalde, sona a sobiranisme! Poder de decidir, dret de decidir aeroportuari, m'està dient? L'aeroport que "ens connecti amb el món" haurà d'esperar gestió catalana plena. També esperarà el corredor ferroviari, i la millora de la connexió amb el Pirineu (ell també en diu "Pirineus", que fa mal a l'oïda) perquè "no sigui un drama" com ara. Si és "un drama", per què ens postulem per fer els jocs olímpics de la neu? Perquè forma part de l'"impuls transformador" i ajuda a sortir enfortits de la crisi. Encaixa, o dóna sentit, a l'Agenda Barcelona, l'AB que és l'abecé de l'acció de govern que Hereu pretén liderar a la ciutat els propers deu anys. Poca broma.
Crec que Cardús ha dit que això dels jocs és una maragallada sense Maragall. Potser va equivocat Cardús, perquè aquesta nit he vist que Hereu està aixecant el cap o, com a mínim, mediàticament projecta una imatge diferent. Estava molt tocat i enfonsat, sobretot a partir de les fotos de les fel·lacions a La Boqueria a la portada d'El País edición nacional. Allò va ser un tocar fons, però ara l'invent olímpic d'hivern i aquesta nit l'escenografia i el desembarcament del poderío socialista em diu que un dels fontaners de les maragalles en l'època del Maragall (que també hi era, ell i el germà) alcalde de Barcelona està marcant estil, nou.
Parlo d'Enric Casas (foto), l'autor intel·lectual de les campanyes més famoses de la ciutat, city marketing n'hi diuen, ha assumit el control del gabinet d'alcaldia. Abans que el vaixell municipal socialista s'enfonsés, Casas és l'enllaç entre el poder socialista de Barcelona ciutat i l'aparell del carrer Nicaragua. Ve de l'època del Barcelona posa't guapa amb Maragall, ha sobreviscut amb (o a) Clos i ara és l'home fort amb Hereu. Amb ell a la sala de màquines municipal, Zaragoza ja no recel·larà. És, en Casas, garantia que la batalla es disputarà amb tot el ferro disponible. L'escenari d'aquesta nit a l'Auditori del Liceu n'és la prova. El format de l'acte, també. I jo diria que el cop d'efecte olímpic no deu ser gaire lluny d'ell. Per tant, senyors, benvinguts a la cursa municipal de Barcelona.
Mentrestant, entre el públic, a primera fila, Trias i Portabella [Facebook] juntets. El nacionalista i el republicà són uns murris. De diferents generacions, però murris com pocs. No sé què deurien pensar, però això promet.
Hereu ho ha fet realment bé. "El millor Hereu que he vist mai", m'ha comentat un dels seus assessors, sense afany de condicionar res perquè sap que no ens dediquem a deixar-nos condicionar a l'edat que tenim. I la veritat és que la xerrada, que s'ha allargat una mica, ha estat interessant no només pel fons -ja us ho podeu imaginar-, sinó especialment per la posada en escena. Barcelona 2010-2020. Deu anys decisius. Aquest eslògan presidia un fons majestuós a l'escenari, en què el faristol suportava uns papers que Hereu no ha mirat perquè ha parlat a pèl, movent-se per l'escenari amb un micro de corbata -no s'han atrevit a posar-li un micro Madonna- i un d'aquells llapisos que projecten un raig per apuntar una pantalla enorme en què han projectat un vídeo de resum del 2009 -hem vist les ovelles negres Bartomeu Muñoz i Fèlix Millet, compte!- i un mapa de la ciutat i unes idees força per ajudar a seguir la intervenció de l'alcalde. La T1, la Sagrera i el Sant Pau són les joies que es contraposen a la vegonya col·lectiva del Palau de la Música. El vídeo també esmentava els 100.000 aturats. Inèdit, aquest exercici de realisme en una conferència institucional del batlle.
Sobta, però, que l'endemà que Blanco ens frustri als catalans, que hem de conservar la minoria d'edat en la gestió pròpia del nostre gran aeroport, l'alcalde es limiti a dir que vol "poder decidir amb altres". Això, alcalde, sona a sobiranisme! Poder de decidir, dret de decidir aeroportuari, m'està dient? L'aeroport que "ens connecti amb el món" haurà d'esperar gestió catalana plena. També esperarà el corredor ferroviari, i la millora de la connexió amb el Pirineu (ell també en diu "Pirineus", que fa mal a l'oïda) perquè "no sigui un drama" com ara. Si és "un drama", per què ens postulem per fer els jocs olímpics de la neu? Perquè forma part de l'"impuls transformador" i ajuda a sortir enfortits de la crisi. Encaixa, o dóna sentit, a l'Agenda Barcelona, l'AB que és l'abecé de l'acció de govern que Hereu pretén liderar a la ciutat els propers deu anys. Poca broma.
Crec que Cardús ha dit que això dels jocs és una maragallada sense Maragall. Potser va equivocat Cardús, perquè aquesta nit he vist que Hereu està aixecant el cap o, com a mínim, mediàticament projecta una imatge diferent. Estava molt tocat i enfonsat, sobretot a partir de les fotos de les fel·lacions a La Boqueria a la portada d'El País edición nacional. Allò va ser un tocar fons, però ara l'invent olímpic d'hivern i aquesta nit l'escenografia i el desembarcament del poderío socialista em diu que un dels fontaners de les maragalles en l'època del Maragall (que també hi era, ell i el germà) alcalde de Barcelona està marcant estil, nou.
Parlo d'Enric Casas (foto), l'autor intel·lectual de les campanyes més famoses de la ciutat, city marketing n'hi diuen, ha assumit el control del gabinet d'alcaldia. Abans que el vaixell municipal socialista s'enfonsés, Casas és l'enllaç entre el poder socialista de Barcelona ciutat i l'aparell del carrer Nicaragua. Ve de l'època del Barcelona posa't guapa amb Maragall, ha sobreviscut amb (o a) Clos i ara és l'home fort amb Hereu. Amb ell a la sala de màquines municipal, Zaragoza ja no recel·larà. És, en Casas, garantia que la batalla es disputarà amb tot el ferro disponible. L'escenari d'aquesta nit a l'Auditori del Liceu n'és la prova. El format de l'acte, també. I jo diria que el cop d'efecte olímpic no deu ser gaire lluny d'ell. Per tant, senyors, benvinguts a la cursa municipal de Barcelona.
Mentrestant, entre el públic, a primera fila, Trias i Portabella [Facebook] juntets. El nacionalista i el republicà són uns murris. De diferents generacions, però murris com pocs. No sé què deurien pensar, però això promet.
Hereu és conscient que està cremant els darrers cartutxos i s'ho juga a tot o res!